Ja porto un parell de dies a Lima, però en realitat és com si no hi estiguès. Per mi l'aventura va acabar a Màncora i ara visc uns dies raros, ja que estic amb la ment desdoblada en Llatinoamerica i Europa. Només em queda mira el rellotge en un compte enrera que em durà a Barcelona.
Així doncs, porto un parell de dies pensant, recopilant records, revisant el blog per fer un escrit decent que serveixi de despedida d'aquest viatge. Però no trobo la manera, masses coses vull dir, i quan les escric totes semblen superficials, si és cert, hi han flashos, idees desordenades, però no trobo el camí per concentrar-les i escupir-les en quelcom llegible. Tot i això ho intento...
Quan preparava o millor dit, planejava aquest tour, pensava en els llocs que volia visitar, hem preguntava com serian i que sentiria al viure'ls. Alguns d'ells m'han semblat una passada, memorables, altres no. Molts d'ells no els he anat a veure i altres han surtit pel camí. Però el que no vaig pensar, i encara menys planejar era la gent que trobaria durant aquest recorregut, i fixat tu, aquest petit detall ha sigut realment el que ha donat sentit al viatge.
Un s'en adona que el "lloc" no deixa de ser un context, un escenari i que realment el moviment el fas d'una persona a una altra. Quan ets concient d'aquest fet, pots començar a jugar al psicòleg, al sociòleg o inclús a l'antropòleg. Pots començar a descubrir una persona per un fragment del seu temps, pots imaginar, visualitzar com era, com serà. I obviament comences a entendre que moltes vegades profunditzar en els lligams afectius no té un sentit real. No és més que la idea del famos carpediem enfocat en les relacions humanes. I sí gent, l'esser humà no necessita més que el present per disfrutar l'amor, el respecte, l'amistad, etc. Certa persona hem va dir un cop: Les pel·licules són narracions de fets sense passat ni futur, de seqüencies de temps i nosaltres les entenem, les apreciem i les denominem art. Les bones amistads, són com les bones pel·licules. Últimament, com ja heu llegit, recolso aquesta idea. Desconeixer el tot, descubrir el present.
Moltes vegades, durant un viatge llarg o sopant en un restaurant barat, coneixia algun autocton i sempre es sorprenia pel fet que viatges sol, "Solo tanto tiempo? no te aburres?". No s'adonaven, que la pregunta en sí era estúpida, pel fet que no estava sol mentre xerravem. Però, tot i això, els responia "No, porque nunca viajo solo, siempre va conmigo dios!", llavors ells asentian amb el cap, jo reia, i seguidament els hi explicava la base fonamental del viatger solitari: la total llibertat per escollir quan vols caminar acompanyat i quan no. La "soletat" t'espavila, et reforça, t'allibera i en aquesta "soletat" és quan la teva ment més s'obre cap a noves rutes. No m'entenien, realment creien que era Jesus qui m'acompanyava, però no, els noms reals dels que m'han acompanyat són uns altres.
D'aquesta manera he descobert, que un viatge no és res més que la representació de moltes pel·licules, amb actors i escenaris canviants, i això em fascina. M'he adonat que sóc un espectador insaciable d'histories, de vivencies, de vides.
I bueno, desprès de tot, suposo que em toca despedir-me de veritat de Bolivia, de Perú, del Blog i dels lectors, tot i que a la majoria de vosaltres us veure d'aquí poc. Us agraeixo el vostre interès per aquest diari i us animo a descubrir aquests maravellosos paisos de la cordillera andina, això sí, amb els vostres propis llagometratges.
The end
Guillem
23 de diciembre de 2010
Punta Sal
Part de l'exclusivitat de la qual s'enorgullei Màncora ve dels poblets propers, un d'ells és el balneari de Punta Sal. D'aquest lloc m'en havia parlat en Gio un dia que perdiem el temps entre fum al pati de la Fiorella. Així que vaig liar al Sergio, l'Ines i Lucas per fer una escapada cap allà.
Desprès d'uns 20min en combi i de creuar una aduana, a dos hores de la frontera, vem arrivar. El lloc no tenia res a veure amb Màncora, primer perque apenes hi havien negocis, un parell d'allotjaments cars i 3 o 4 restaurants, segon, no hi han gringos, nosaltres i prou, i tercer, les platges eren tranquiles i semi verges, lo més semblant a Menorca que he vist aquí. El pla era clar, tumbar-se a la sorra i perrejar. Per fí havia trobat el dessitjat relax. L'únic só, les onades del Pacífic, tot i que el silenci al Perú és un concepte efímer. Al poc temps ja teniem un chavo oferint-nos un parasol per 5 soles el dia, però no, nosaltres voliem sol, el que si ens venia de gust era fer uns xuts a una pilota i així li vem fer saber. "Ningún problema, yo os alquilo un balón por 3 lucas", i tal com ho va dir va surtir disparat platja amunt, platja avall. Durant 40 min el veiem anar d'un lloc a un altre en busca de la nostra petició, finalment, desolat, es va rendir davant l'evidencia, "lo siento, no pude encontrar ninguno2. Entre riures li vem dir que no es preocupes, que no passava res, que ara teniem un altre objectiu.
Tot aquest merder amb la pilota ens havia fet recordar que es jugava el barça espanyol a les 14:00h (hora peruana) i calia trobar un lloc on poder-l'ho veure. "En lo del Willy, allí tienen tv".
El 5-1 va ser la cirereta a una atipic d'estiu en ple desembre.
Desprès d'uns 20min en combi i de creuar una aduana, a dos hores de la frontera, vem arrivar. El lloc no tenia res a veure amb Màncora, primer perque apenes hi havien negocis, un parell d'allotjaments cars i 3 o 4 restaurants, segon, no hi han gringos, nosaltres i prou, i tercer, les platges eren tranquiles i semi verges, lo més semblant a Menorca que he vist aquí. El pla era clar, tumbar-se a la sorra i perrejar. Per fí havia trobat el dessitjat relax. L'únic só, les onades del Pacífic, tot i que el silenci al Perú és un concepte efímer. Al poc temps ja teniem un chavo oferint-nos un parasol per 5 soles el dia, però no, nosaltres voliem sol, el que si ens venia de gust era fer uns xuts a una pilota i així li vem fer saber. "Ningún problema, yo os alquilo un balón por 3 lucas", i tal com ho va dir va surtir disparat platja amunt, platja avall. Durant 40 min el veiem anar d'un lloc a un altre en busca de la nostra petició, finalment, desolat, es va rendir davant l'evidencia, "lo siento, no pude encontrar ninguno2. Entre riures li vem dir que no es preocupes, que no passava res, que ara teniem un altre objectiu.
Tot aquest merder amb la pilota ens havia fet recordar que es jugava el barça espanyol a les 14:00h (hora peruana) i calia trobar un lloc on poder-l'ho veure. "En lo del Willy, allí tienen tv".
El 5-1 va ser la cirereta a una atipic d'estiu en ple desembre.
Soroche marítim
La paraula soroche no és d'ús freqüent en el castellà de la peninsula, probablement molts sapigueu que significa, pels que no, és com anomenen els andins el mal d'alçada.
Durant totes les meves setmanes entre 3500 i 4500m he conegut a gent que la notat en un grau lleu, com per exemple amb mal de cap o problemes estomacals, jo en canvi me salvat, per alguna raò que no arrivo a entendre a mi no m'ha tocat. Però... sempre hi ha un "però", ara al final del viatge m'ha tocat patir lo que amb el Gio hem anomenat el "soroche marítim".
La Quebrada és una zona apartada del centre frenètic de Màncora, allà hem vaig dirigir només trepitjar aquest poble costener del nort de Perú per trobar la Casa Naranja, un allotjament que m'havien recomenat la Celi i la Vero. Quan el vaig trobar, estava tancat per reformes, va ser llavors quan em va sorpendre la Fiorella oferint-me una habita en la seva casa/hostel. Així és com vaig començar la meva relació amb ella, en Gio, el seu marit, tots dos de 32 anys i una parella de joves artesans argentins que també s'allotjaven allà.
Desprès d'una petita vacaina ja estava llest per fer una volta de reconeixament. Màncora no sembla tant exclusiu i estupendo com ho volen vendre, la majoria de negocis transcurreixen al voltant de la Panamericana (l'A7 de Perú) que talla tot el poble. Aquí pots trobar botigues de tot, restaurants, agencies de viatges i un mercat artesà bastant interessant. És en el passeig marítim, al peu de la platja on hi han els clubs de nit, els restaurants de peix i les escoles de surf. Justament quan estava chequejant la costa va ser quan em vaig trobar el Sergio. Va ser una alegria trobar-m'el i vem aprofitar la binentesa per obrir unes birres i fumar uns`porrets per cel·lebrar-ho. També hi havien uns nois colombians i més tard l'Ines i en Lucas, que també ens vem retrobar desprès d'un mes, flipant. Vem passar tot el dia a la platja posant-nos al dia entre birra, fum i sol, i aquest, senyors, va ser el combo definitiu per produir-me el "soroche marítim", o més planament, una insolació.
Quan vaig arrivar a casa al vespre, sentia fred, dolor a tot el cos i la panxa molt remoguda, havia caigut a la xarxa de l'alotitud zero. Finalment, al dia següent ja estava tot bé, però encara puc escoltar els riures d'en Gio.
Durant totes les meves setmanes entre 3500 i 4500m he conegut a gent que la notat en un grau lleu, com per exemple amb mal de cap o problemes estomacals, jo en canvi me salvat, per alguna raò que no arrivo a entendre a mi no m'ha tocat. Però... sempre hi ha un "però", ara al final del viatge m'ha tocat patir lo que amb el Gio hem anomenat el "soroche marítim".
La Quebrada és una zona apartada del centre frenètic de Màncora, allà hem vaig dirigir només trepitjar aquest poble costener del nort de Perú per trobar la Casa Naranja, un allotjament que m'havien recomenat la Celi i la Vero. Quan el vaig trobar, estava tancat per reformes, va ser llavors quan em va sorpendre la Fiorella oferint-me una habita en la seva casa/hostel. Així és com vaig començar la meva relació amb ella, en Gio, el seu marit, tots dos de 32 anys i una parella de joves artesans argentins que també s'allotjaven allà.
Desprès d'una petita vacaina ja estava llest per fer una volta de reconeixament. Màncora no sembla tant exclusiu i estupendo com ho volen vendre, la majoria de negocis transcurreixen al voltant de la Panamericana (l'A7 de Perú) que talla tot el poble. Aquí pots trobar botigues de tot, restaurants, agencies de viatges i un mercat artesà bastant interessant. És en el passeig marítim, al peu de la platja on hi han els clubs de nit, els restaurants de peix i les escoles de surf. Justament quan estava chequejant la costa va ser quan em vaig trobar el Sergio. Va ser una alegria trobar-m'el i vem aprofitar la binentesa per obrir unes birres i fumar uns`porrets per cel·lebrar-ho. També hi havien uns nois colombians i més tard l'Ines i en Lucas, que també ens vem retrobar desprès d'un mes, flipant. Vem passar tot el dia a la platja posant-nos al dia entre birra, fum i sol, i aquest, senyors, va ser el combo definitiu per produir-me el "soroche marítim", o més planament, una insolació.
Quan vaig arrivar a casa al vespre, sentia fred, dolor a tot el cos i la panxa molt remoguda, havia caigut a la xarxa de l'alotitud zero. Finalment, al dia següent ja estava tot bé, però encara puc escoltar els riures d'en Gio.
15 de diciembre de 2010
Un breu però mogut pas per Huanchaco
Ja havia acabat els tramits de papeleo i em dirigia a Huanchaco de nou per trobar-me amb la Celi i la Vero per dinar i per despedir-me de l'Antuan i el Cesar. Aquests 4 personatges, les dues noies cordobeses (Arg) i els dos nois de Tolousse els vaig coneixer la nit anterior a la terrassa de l'hostal MyFriend, on havia nascut un gran vincle a travès d'unes chelas i uns porrets.
Un cop allà, mentre dinava amb les noies, m'explicaven que havien decidit anar cap el sud, ja que el clima nublòs i les aigües congelades de Huanchaco no les havia convensut. Em recomenaven efusivament emigrar cap a Mancora (8h de bus cap al nort) on el solet i l'aigua calenteta predominaven.
Realment encara no havia aterrat a Huanchaco, ja que m'havia passat casi tot el temps pendent de viatjar a Trujillo pel tema de la denuncia i no volia marxar d'aquí sense com a mínim surfejar les seves onades. Vem passar la tarda junts fent el guiri per aquest poble coster i al vespre van partir cap el seu destí. Va ser una pena, eren unes noies molt maques i molt simpàtiques, però la vida continua...
Jo m'havia quedat al passeig marítim xerrant amb un artesà, Bato, un mexicà de lo més gracios i curios, que m'havia introduit en tota la seva colla i els suburvis del poble. Amb tota la fumada, entrava a la meva habita del hostel i allà coneixia els meus nous companys, Owen (irlandès que vivia a Granada) i Zad (Singapur), desprès de compartir unes birres i explicar-me el how-do de les onades i mareas vem concretar una excursioneta per veure la Huaca del Sol i Luna al dia següent, just abans de ficar-nos amb les taules a l'aigua.
Al matí, la Huaca de la Luna, hem va deixar perplex. Realment eren unes runes espectaculars, esteticament (omitint l'emplasament) més maques que el Machu Pichu. Es tractava de dues piramides oposades, invertides, una dins l'altra amb un treball de relleu precios, on es conservaven els colors originals amb figures de dracs, serps, aranyes, decapitacions... de gran tamany, esculpides per la cultura mochica que habitava aquesta terra abans de l'aparició dels inkas.
Amb el cupo cultural a tope, estava ansios de tornar a la platja, però una grata sorpresa deixava en segon terme el meu dessitg de cavalcar les onades. Al arrivar vem trobar una competi (la final) d'uns surfers locals, en teoria amateurs, però aquest adjectiu no s'adecuava gaire, no vegis com ripaven! Les onades d'esquerres quilometriques, propicies pels goofies, eren enormes, tot i això, els riders no escatimaven en poses i trucs, era bruuutal! Cal recordar que els surfers peruans són de lo mejorcito a nivell mundial.
Al següent dia ja no valien excuses, havia xerrat amb el Carlitos, propietari de la botiga Wave, per llogar-li per 4€ una minimalibu, un neoprè i uns escarpins. "Escarpins?", doncs sí, aquí sota l'aigua és pura roca i la zona surfejable no és molt profunda, així que és recomenable dur-los posats.
Amb el tratge apretant-me la meva virilitat a muerte, hem disposava a ficar-me a la mar i... Deu meu! Estava congeladissima! Wooow! Els primers 5 min. mentre remontava les onades no em podia treure el fred del cos, estava tremolant. A sobre, havia passat dels consells del Zad i em trobava a la zona més agitada on només remava per revolcar-me. Era millor sortir de l'aigua i caminar fins a la zona nort del moll on les onades eran superaprofitables i molt més tranquis. Allà vaig trobar el meu paraís. La taula era perfecte, les espatlles no em fallaven i de tant en quant cavalcava alguna onada! L'únic parentesis per dinar i sant tornemi! Tot i que el feeling era molt bó, és cert que el fred no m'el treia del cos, així que vaig decidir seguir el consell de la Celi i la Vero, anar en busca de les calentes aigües de Mancora.
Així que desprès de despedir-me de la millor manera d'aquest gelid líquid blau, espero trobar la recompensa al meu llarg viatge en el sunshine del nort.
Un cop allà, mentre dinava amb les noies, m'explicaven que havien decidit anar cap el sud, ja que el clima nublòs i les aigües congelades de Huanchaco no les havia convensut. Em recomenaven efusivament emigrar cap a Mancora (8h de bus cap al nort) on el solet i l'aigua calenteta predominaven.
Realment encara no havia aterrat a Huanchaco, ja que m'havia passat casi tot el temps pendent de viatjar a Trujillo pel tema de la denuncia i no volia marxar d'aquí sense com a mínim surfejar les seves onades. Vem passar la tarda junts fent el guiri per aquest poble coster i al vespre van partir cap el seu destí. Va ser una pena, eren unes noies molt maques i molt simpàtiques, però la vida continua...
Jo m'havia quedat al passeig marítim xerrant amb un artesà, Bato, un mexicà de lo més gracios i curios, que m'havia introduit en tota la seva colla i els suburvis del poble. Amb tota la fumada, entrava a la meva habita del hostel i allà coneixia els meus nous companys, Owen (irlandès que vivia a Granada) i Zad (Singapur), desprès de compartir unes birres i explicar-me el how-do de les onades i mareas vem concretar una excursioneta per veure la Huaca del Sol i Luna al dia següent, just abans de ficar-nos amb les taules a l'aigua.
Al matí, la Huaca de la Luna, hem va deixar perplex. Realment eren unes runes espectaculars, esteticament (omitint l'emplasament) més maques que el Machu Pichu. Es tractava de dues piramides oposades, invertides, una dins l'altra amb un treball de relleu precios, on es conservaven els colors originals amb figures de dracs, serps, aranyes, decapitacions... de gran tamany, esculpides per la cultura mochica que habitava aquesta terra abans de l'aparició dels inkas.
Amb el cupo cultural a tope, estava ansios de tornar a la platja, però una grata sorpresa deixava en segon terme el meu dessitg de cavalcar les onades. Al arrivar vem trobar una competi (la final) d'uns surfers locals, en teoria amateurs, però aquest adjectiu no s'adecuava gaire, no vegis com ripaven! Les onades d'esquerres quilometriques, propicies pels goofies, eren enormes, tot i això, els riders no escatimaven en poses i trucs, era bruuutal! Cal recordar que els surfers peruans són de lo mejorcito a nivell mundial.
Al següent dia ja no valien excuses, havia xerrat amb el Carlitos, propietari de la botiga Wave, per llogar-li per 4€ una minimalibu, un neoprè i uns escarpins. "Escarpins?", doncs sí, aquí sota l'aigua és pura roca i la zona surfejable no és molt profunda, així que és recomenable dur-los posats.
Amb el tratge apretant-me la meva virilitat a muerte, hem disposava a ficar-me a la mar i... Deu meu! Estava congeladissima! Wooow! Els primers 5 min. mentre remontava les onades no em podia treure el fred del cos, estava tremolant. A sobre, havia passat dels consells del Zad i em trobava a la zona més agitada on només remava per revolcar-me. Era millor sortir de l'aigua i caminar fins a la zona nort del moll on les onades eran superaprofitables i molt més tranquis. Allà vaig trobar el meu paraís. La taula era perfecte, les espatlles no em fallaven i de tant en quant cavalcava alguna onada! L'únic parentesis per dinar i sant tornemi! Tot i que el feeling era molt bó, és cert que el fred no m'el treia del cos, així que vaig decidir seguir el consell de la Celi i la Vero, anar en busca de les calentes aigües de Mancora.
Així que desprès de despedir-me de la millor manera d'aquest gelid líquid blau, espero trobar la recompensa al meu llarg viatge en el sunshine del nort.
no photo plis
El meu últim post "Huacachina: una escala de camí al nort" pretenia ser un article igual que els altres, compos per text i imatges. Però si us heu fixat les paraules mai han estat acompanyades de fotos i mai ho estaran. Llavors... Què ha passat? No és que haguès fet llufa la càmara, és més ja tenia preparades unes imatges del oassis, el buggy, la posta de sol, les meves baixades per les dunes... el problema és quelcom més greu. Explico: Havia agafat el bus d'Ica a Lima, un cop a la capital havia d'esperar 4h per agafar el segon bus que hem dues a Trujillo. Un cop aquí (10:00h) vaig anar a esmorzar, al caixer i a internet. En el locutori, just desprès d'escriure el post en qüestió, vaig buscar la càmara per carregar les imatges al blog, i en aquest moment va sorgir la sorpresa, l'Olympus no hi era! Revisió total de la motxilla i res...
Vaig correr cap a la terminal de CIAL, la companyia amb la que havia viatjat. Ja de primeres, la resposta a la meva denuncia va ser a la defensiva, "como podemos saber nosotros que usted tenía una cámara en la mochila?", serà mal parida, doncs no ho sé, realment és la meva paraula contra la seva, no hi ha res a fer. Jo estava i estic convençut que els nois de la facturació d'equipatges de la terminal de Lima m'havien obert la bossa i robat la càmara i el carregador però no podia demostrar-ho.
Desprès d'allà hem vaig dirigir a la comissaria de policia, amb la fulla de reclamacions de CIAL, el meu boleto de bus i el meu passaport per denunciar tota la historia. Just era diumenge, només hi havia una noia al lloc, la tia era molt agradable, una mica lenta, em vaig demorar 3h però molt simpàtica. Quan per fí va acabar tot l'escrit de la denuncia, només faltava imprimir-l'ho però, ojo al dato, no sabia com fer-ho!Això no és gens serio! No hem quedava més remei que tornar al dia següent! Que fuerte!
En conclusió...
Vaig perdre la càmara, vaig perdre el carregador, vaig perdre les fotos de la meva aventura a les dunes, vaig perdre un dia amb denuncies i... vaig estar a punt de perdre la paciencia i matar una poli. Tot i així, no us preocupeu, les ganes per coneixer el Perú i escriure en el meu blog no s'han perdut.
Vaig correr cap a la terminal de CIAL, la companyia amb la que havia viatjat. Ja de primeres, la resposta a la meva denuncia va ser a la defensiva, "como podemos saber nosotros que usted tenía una cámara en la mochila?", serà mal parida, doncs no ho sé, realment és la meva paraula contra la seva, no hi ha res a fer. Jo estava i estic convençut que els nois de la facturació d'equipatges de la terminal de Lima m'havien obert la bossa i robat la càmara i el carregador però no podia demostrar-ho.
Desprès d'allà hem vaig dirigir a la comissaria de policia, amb la fulla de reclamacions de CIAL, el meu boleto de bus i el meu passaport per denunciar tota la historia. Just era diumenge, només hi havia una noia al lloc, la tia era molt agradable, una mica lenta, em vaig demorar 3h però molt simpàtica. Quan per fí va acabar tot l'escrit de la denuncia, només faltava imprimir-l'ho però, ojo al dato, no sabia com fer-ho!Això no és gens serio! No hem quedava més remei que tornar al dia següent! Que fuerte!
En conclusió...
Vaig perdre la càmara, vaig perdre el carregador, vaig perdre les fotos de la meva aventura a les dunes, vaig perdre un dia amb denuncies i... vaig estar a punt de perdre la paciencia i matar una poli. Tot i així, no us preocupeu, les ganes per coneixer el Perú i escriure en el meu blog no s'han perdut.
12 de diciembre de 2010
Huacachina: Una escala de camí al nort
Arequipa i sobretot el Cañón del Colca, m'havien carregat les piles muntanyeres, l'experiencia havia sigut bonissima i la motivació per coneixer més treks peruans era patent. D'aquesta manera m'havia planejat el meu viatge cap a la serra de Huaraz meca de l¡alpinisme d'aquest país. El destí era llunyà, des d'Arequipa havia d'anar a Lima (12h) i des de Lima a Huaraz (9h), calia doncs buscar una escala per no fer més de 24h de bus del tiri. El lloc escollit per aquest proposit, Huacachina.
Huacachina és un petit oasis entre les dunes del dessert d'Ica construit al voltant d'una llaguna. El lloc en si no té res, si no fos perque tot humà que volgui provar el sandboard ha de venir aquí. I jo ho volia provar!
El camí d'Arequipa a Ica va ser una tortura de 12h, m'havia tocat la tipica dona amb el seu bebé ploramiques, que no respectava ni el meu cansansi ni la meva son, així que arrivava a aquesta ciutat de pur claxon, destrosat. Només baixar del bus un taxista hem va abordar, era en German (el primer home de 30 anys solter que conec a Perú), m'oferia transport fins Huacachina i un allotjament confortable i barat, hostal Bananas. Un cop allà el lloc era molt agradable, un gran pati amb palmeres, sofas, hamaques, un parell de bungalows i una piscina. No vaig dubtar gaire en posar-me el banyador, demanar-me un batut de platan i maduixa i fotrem un bany! Això mescalt amb uns discos de música reggae era lo més proper a la felicitat desprès de la nit al bus.
Dins de l'aigua havia pogut conversar amb l'Antonio, l'amo del garitu. Haviem acordat preu i hora per fer una expedició amb un dels seus buggies pel dessert en busca de bones dunes per poder ripar, dins el preu també incluia el lloguer de la taula, la qual era ben rudimentaria, una planxa d'aglomerat de 3cm de grosor que imitava la forma d'un snowboard però sense flexió ni torsió (aquí el carving no ssaben que és) i amb unes fixacions de velcro ben rares. L'aventura comensava a les 16:00h, quan baixava la calor i perfecte per apreciar el sunset de les 19:00h, així que tenia suficient per una bona migdiada en una de les comodes hamaques.
A l'hora prevista em pujava al buggy, també hi eren dos nois peruans, la Fer i el
Walter, una parella rica limenya ben boja i ben chevere, que només pensava en fumar (cigarros de la risa) i catar vins (la zona es coneguda pels seus vinyers, tot i que a mi aquest vi dols no hem diu res). El motor arrancava i les rodes comensaven a girar, era al·lucinant, semblava el
Dragon Khan, l'Antonio conduia com un poses, pujant i baixant dunes amb el gas pressionat al màxim. Era molt bestia quan creuavem una cornissa i ens precipitavem al descens, ens arrancava un "Woooooow!!!!" ben sonor de tots tres, mentre el conductor només sonreia, ho tenia tot controlat.
Desprès d'una estoneta de rally dunar tocava l'hora de surfejar per la sorra. Hem vaig lligar les fixacions i amb un petit saltet hem vaig encarar a la pendent. La baixada no era molt llarga però hem va servir per comprovar que girar amb aquesta endromina és molt complicat. Així que no hi havia més remei que fer descens directe! En les següents dunes, més altes i pronunciades, el concepte era clar, "estil kamikaze!!". El sol s'amagava sota les muntanyes de sorra i ens regalava uns colors espectaculars entre petits biratges, la tecnica havia millorat.
De nou al pati del Bananas, les cares de satisfacció eren presents, amb un maracuya souer entre els dits recordavem l'emoció viscuda dins el buggy i les sensacions de flow del sandboard, sense sapiguer-ho comensava una improvitzada mescla d'alcohol i fum fins altes hores de la nit.
Al mati següent era el moment per reanudar el meu trajecte a Huaraz, però una importuna vaga d'autobusos indefinida m'ho impedia. Per lo vist hi havien fortes manifestacions, per part dels miners de la zona i ninguna companyia es dirigia al meu destí. Això només passa al Perú!
En 5min ja tenia decidit un canvi de plans, pròxima estació les onades quilometrics de la costa de Huanchaco!
Huacachina és un petit oasis entre les dunes del dessert d'Ica construit al voltant d'una llaguna. El lloc en si no té res, si no fos perque tot humà que volgui provar el sandboard ha de venir aquí. I jo ho volia provar!
El camí d'Arequipa a Ica va ser una tortura de 12h, m'havia tocat la tipica dona amb el seu bebé ploramiques, que no respectava ni el meu cansansi ni la meva son, així que arrivava a aquesta ciutat de pur claxon, destrosat. Només baixar del bus un taxista hem va abordar, era en German (el primer home de 30 anys solter que conec a Perú), m'oferia transport fins Huacachina i un allotjament confortable i barat, hostal Bananas. Un cop allà el lloc era molt agradable, un gran pati amb palmeres, sofas, hamaques, un parell de bungalows i una piscina. No vaig dubtar gaire en posar-me el banyador, demanar-me un batut de platan i maduixa i fotrem un bany! Això mescalt amb uns discos de música reggae era lo més proper a la felicitat desprès de la nit al bus.
Dins de l'aigua havia pogut conversar amb l'Antonio, l'amo del garitu. Haviem acordat preu i hora per fer una expedició amb un dels seus buggies pel dessert en busca de bones dunes per poder ripar, dins el preu també incluia el lloguer de la taula, la qual era ben rudimentaria, una planxa d'aglomerat de 3cm de grosor que imitava la forma d'un snowboard però sense flexió ni torsió (aquí el carving no ssaben que és) i amb unes fixacions de velcro ben rares. L'aventura comensava a les 16:00h, quan baixava la calor i perfecte per apreciar el sunset de les 19:00h, així que tenia suficient per una bona migdiada en una de les comodes hamaques.
A l'hora prevista em pujava al buggy, també hi eren dos nois peruans, la Fer i el
Walter, una parella rica limenya ben boja i ben chevere, que només pensava en fumar (cigarros de la risa) i catar vins (la zona es coneguda pels seus vinyers, tot i que a mi aquest vi dols no hem diu res). El motor arrancava i les rodes comensaven a girar, era al·lucinant, semblava el
Dragon Khan, l'Antonio conduia com un poses, pujant i baixant dunes amb el gas pressionat al màxim. Era molt bestia quan creuavem una cornissa i ens precipitavem al descens, ens arrancava un "Woooooow!!!!" ben sonor de tots tres, mentre el conductor només sonreia, ho tenia tot controlat.
Desprès d'una estoneta de rally dunar tocava l'hora de surfejar per la sorra. Hem vaig lligar les fixacions i amb un petit saltet hem vaig encarar a la pendent. La baixada no era molt llarga però hem va servir per comprovar que girar amb aquesta endromina és molt complicat. Així que no hi havia més remei que fer descens directe! En les següents dunes, més altes i pronunciades, el concepte era clar, "estil kamikaze!!". El sol s'amagava sota les muntanyes de sorra i ens regalava uns colors espectaculars entre petits biratges, la tecnica havia millorat.
De nou al pati del Bananas, les cares de satisfacció eren presents, amb un maracuya souer entre els dits recordavem l'emoció viscuda dins el buggy i les sensacions de flow del sandboard, sense sapiguer-ho comensava una improvitzada mescla d'alcohol i fum fins altes hores de la nit.
Al mati següent era el moment per reanudar el meu trajecte a Huaraz, però una importuna vaga d'autobusos indefinida m'ho impedia. Per lo vist hi havien fortes manifestacions, per part dels miners de la zona i ninguna companyia es dirigia al meu destí. Això només passa al Perú!
En 5min ja tenia decidit un canvi de plans, pròxima estació les onades quilometrics de la costa de Huanchaco!
9 de diciembre de 2010
El Cañón del Colca
Colca maravella natural del Perú i del Món, és el canyó més profund del planeta...
Estava a punt d'arrivar a Llauhar quan la pluja va tornar amb força. Estava ben xop quan entrava al paraís del Llauhar Lodge, un refu amb unes vistes extraordinaries. L'Erika la filla de la mastresa va ser la primera cara que vaig veure. "Que te puedo ofrecer? Tenemos habitaciones, bebidas calientes o frias, comida o si quieres un baño en las aguas termales...", "Pues no sé, creo que lo quiero todo!", Erika va començar a riure i hem va acompanyar al meu bunga construit amb canyes, era increible un allotjament així en un lloc remot com aquest.
Una vegada canviat i sec hem vaig dirigir a la terrassa-menjador, allà, per sorpresa, estava en Thomas (ens vem coneixer a Potosí) i dos nois més Olivier i Etienne (el meu company de bunga). Vem estar prenent uns mates i xerant sobre lo increible del lloc i planejant el dia següent com el dia de la pesca de la trucha. Abans de sopar era totalment necessari un banyeta a la poza termal que hi havia al costat del riu, algú per recordar, aigua calenta + pluja, i jo en pilotes en una grieta de més de 1200m de profunditat.
Tal i com haviem quedat el dia abans, avui calia pescar. Haviem preparat unes canyes i caçat uns cucs, i ens trobavem remontat el riu en busca d'un bon lloc. Desprès de 4h i molta dedicació teniem una trucha per cadascú, no semblava molt però almenys la repartició era equitativa. L'Erika, desprès de riure's de nosaltres una bona estona, ens va preparar els peixos amb una menestra de verdures, estava exquisita, calia doncs pescar més, però aquest cop amb en Claudio, el pare, l'expert... Desprès d'una bona migdiada, allà estavem de nou, però aquest cop només va caldre una hora perque el mestre en pesques 44, això sí, amb xarxa.
Havia sigut un dia de puta mare però calia rematar-l'ho amb l'acte final, un bany nocturn a la poza, amb una foguera, uns litres de cerveza, una guitarra i uns acudits dolents belgues. Fantastic!
Al matí següent calia despedir-se d'en Thomas i l'Olivier que continuaven el camí cap a Cabanaconde, mentrestant l'Etienne i jo ens dirigiem a Tapay.
Amb una calor exagerada, la forta pujada es sentia molt dura, però les vistes espectaculars del canyó deien del camí un espectacle. Portavem 3h quan vem arrivar a Malata i la gana apretava, Yola la mestresa de Llauhar m'havia recomenat lo de Victoria i allà ens vem dirigir. Un cop al lloc ens va atendre Vanessa, la segona maravella del Perú, una noia muntanyera de 22 anys i una cuinera excel·lent. Amb la panxa plena i desprès de dessistir de la idea que la Vane ens acompanyes, vem continuar el nostre ascens fins a Tapay.
Amb el cos ben suat vem arrivar a la tarda al Encanto de Maruja, un refu regentat per la mateixa Maruja, un encant de dona que ens va atendre la mar de bé. Allà vem poder gaudir d'un sunset maquíssim i d'un sopar molt proteinic. Desprès de menjar calia anar a dormir ben aviat ja que al matí un següent un camí de 6h, aquest cop de 800m de baixada i 1300m de pujada, ens esparava i no voliem pillar calor.
Dins el temps previst ja tornavem a estar a Cabanaconde, les cames tremolaven, la pujada havia sigut una animalada, però estavem molt satisfets, el Canyó del Colca ens havia tractat molt bé la seva panoramica ens havia al·lucinat i la seva gent encantat. Ja estavem preparats per anar a Arequipa, allà hem despedia del meu amic belga, encara té 9 mesos de viatge, espero que li vagi tot bé, jo m'entrastant m'en vaig a Ica, haviam que tal!
Estava a punt d'arrivar a Llauhar quan la pluja va tornar amb força. Estava ben xop quan entrava al paraís del Llauhar Lodge, un refu amb unes vistes extraordinaries. L'Erika la filla de la mastresa va ser la primera cara que vaig veure. "Que te puedo ofrecer? Tenemos habitaciones, bebidas calientes o frias, comida o si quieres un baño en las aguas termales...", "Pues no sé, creo que lo quiero todo!", Erika va començar a riure i hem va acompanyar al meu bunga construit amb canyes, era increible un allotjament així en un lloc remot com aquest.
 |
| Divisant el refu de Llauhar |
Una vegada canviat i sec hem vaig dirigir a la terrassa-menjador, allà, per sorpresa, estava en Thomas (ens vem coneixer a Potosí) i dos nois més Olivier i Etienne (el meu company de bunga). Vem estar prenent uns mates i xerant sobre lo increible del lloc i planejant el dia següent com el dia de la pesca de la trucha. Abans de sopar era totalment necessari un banyeta a la poza termal que hi havia al costat del riu, algú per recordar, aigua calenta + pluja, i jo en pilotes en una grieta de més de 1200m de profunditat.
Tal i com haviem quedat el dia abans, avui calia pescar. Haviem preparat unes canyes i caçat uns cucs, i ens trobavem remontat el riu en busca d'un bon lloc. Desprès de 4h i molta dedicació teniem una trucha per cadascú, no semblava molt però almenys la repartició era equitativa. L'Erika, desprès de riure's de nosaltres una bona estona, ens va preparar els peixos amb una menestra de verdures, estava exquisita, calia doncs pescar més, però aquest cop amb en Claudio, el pare, l'expert... Desprès d'una bona migdiada, allà estavem de nou, però aquest cop només va caldre una hora perque el mestre en pesques 44, això sí, amb xarxa.
Havia sigut un dia de puta mare però calia rematar-l'ho amb l'acte final, un bany nocturn a la poza, amb una foguera, uns litres de cerveza, una guitarra i uns acudits dolents belgues. Fantastic!
 |
| Thomas amb la primera presa i l'Olivier provant |
 |
| El Claudio és el puto amo |
Al matí següent calia despedir-se d'en Thomas i l'Olivier que continuaven el camí cap a Cabanaconde, mentrestant l'Etienne i jo ens dirigiem a Tapay.
 |
| Amb l'Etienne de camí Malata |
 |
| Malata |
Amb el cos ben suat vem arrivar a la tarda al Encanto de Maruja, un refu regentat per la mateixa Maruja, un encant de dona que ens va atendre la mar de bé. Allà vem poder gaudir d'un sunset maquíssim i d'un sopar molt proteinic. Desprès de menjar calia anar a dormir ben aviat ja que al matí un següent un camí de 6h, aquest cop de 800m de baixada i 1300m de pujada, ens esparava i no voliem pillar calor.
 |
| Tapay esta incrustat en una vall impressionant |
Dins el temps previst ja tornavem a estar a Cabanaconde, les cames tremolaven, la pujada havia sigut una animalada, però estavem molt satisfets, el Canyó del Colca ens havia tractat molt bé la seva panoramica ens havia al·lucinat i la seva gent encantat. Ja estavem preparats per anar a Arequipa, allà hem despedia del meu amic belga, encara té 9 mesos de viatge, espero que li vagi tot bé, jo m'entrastant m'en vaig a Ica, haviam que tal!
 |
| Añadir leyenda |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)