Hem despedeixo

Ja porto un parell de dies a Lima, però en realitat és com si no hi estiguès. Per mi l'aventura va acabar a Màncora i ara visc uns dies raros, ja que estic amb la ment desdoblada en Llatinoamerica i Europa. Només em queda mira el rellotge en un compte enrera que em durà a Barcelona.
Així doncs, porto un parell de dies pensant, recopilant records, revisant el blog per fer un escrit decent que serveixi de despedida d'aquest viatge. Però no trobo la manera, masses coses vull dir, i quan les escric totes semblen superficials, si és cert, hi han flashos, idees desordenades, però no trobo el camí per concentrar-les i escupir-les en quelcom llegible. Tot i això ho intento...
Quan preparava o millor dit, planejava aquest tour, pensava en els llocs que volia visitar, hem preguntava com serian i que sentiria al viure'ls. Alguns d'ells m'han semblat una passada, memorables, altres no. Molts d'ells no els he anat a veure i altres han surtit pel camí. Però el que no vaig pensar, i encara menys planejar era la gent que trobaria durant aquest recorregut, i fixat tu, aquest petit detall ha sigut realment el que ha donat sentit al viatge.
Un s'en adona que el "lloc" no deixa de ser un context, un escenari i que realment el moviment el fas d'una persona a una altra. Quan ets concient d'aquest fet, pots començar a jugar al psicòleg, al sociòleg o inclús a l'antropòleg. Pots començar a descubrir una persona per un fragment del seu temps, pots imaginar, visualitzar com era, com serà. I obviament comences a entendre que moltes vegades profunditzar en els lligams afectius no té un sentit real. No és més que la idea del famos carpediem enfocat en les relacions humanes. I sí gent, l'esser humà no necessita més que el present per disfrutar l'amor, el respecte, l'amistad, etc. Certa persona hem va dir un cop: Les pel·licules són narracions de fets sense passat ni futur, de seqüencies de temps i nosaltres les entenem, les apreciem i les denominem art. Les bones amistads, són com les bones pel·licules. Últimament, com ja heu llegit, recolso aquesta idea. Desconeixer el tot, descubrir el present.
Moltes vegades, durant un viatge llarg o sopant en un restaurant barat, coneixia algun autocton i sempre es sorprenia pel fet que viatges sol, "Solo tanto tiempo? no te aburres?". No s'adonaven, que la pregunta en sí era estúpida, pel fet que no estava sol mentre xerravem. Però, tot i això, els responia "No, porque nunca viajo solo, siempre va conmigo dios!", llavors ells asentian amb el cap, jo reia, i seguidament els hi explicava la base fonamental del viatger solitari: la total llibertat per escollir quan vols caminar acompanyat i quan no. La "soletat" t'espavila, et reforça, t'allibera i en aquesta "soletat" és quan la teva ment més s'obre cap a noves rutes. No m'entenien, realment creien que era Jesus qui m'acompanyava, però no, els noms reals dels que m'han acompanyat són uns altres.
D'aquesta manera he descobert, que un viatge no és res més que la representació de moltes pel·licules, amb actors i escenaris canviants, i això em fascina. M'he adonat que sóc un espectador insaciable d'histories, de vivencies, de vides.
I bueno, desprès de tot, suposo que em toca despedir-me de veritat de Bolivia, de Perú, del Blog i dels lectors, tot i que a la majoria de vosaltres us veure d'aquí poc. Us agraeixo el vostre interès per aquest diari i us animo a descubrir aquests maravellosos paisos de la cordillera andina, això sí, amb els vostres propis llagometratges.
The end

Guillem