Huacachina: Una escala de camí al nort

 Arequipa i sobretot el Cañón del Colca, m'havien carregat les piles muntanyeres, l'experiencia havia sigut bonissima i la motivació per coneixer més treks peruans era patent. D'aquesta manera m'havia planejat el meu viatge cap a la serra de Huaraz meca de l¡alpinisme d'aquest país. El destí era llunyà, des d'Arequipa havia d'anar a Lima (12h) i des de Lima a Huaraz (9h), calia doncs buscar una escala per no fer més de 24h de bus del tiri. El lloc escollit per aquest proposit, Huacachina.
Huacachina és un petit oasis entre les dunes del dessert d'Ica construit al voltant d'una llaguna. El lloc en si no té res, si no fos perque tot humà que volgui provar el sandboard ha de venir aquí. I jo ho volia provar!
El camí d'Arequipa a Ica va ser una tortura de 12h, m'havia tocat la tipica dona amb el seu bebé ploramiques, que no respectava ni el meu cansansi ni la meva son, així que arrivava a aquesta ciutat de pur claxon, destrosat. Només baixar del bus un taxista hem va abordar, era en German (el primer home de 30 anys solter que conec a Perú), m'oferia transport fins Huacachina i un allotjament confortable i barat, hostal Bananas. Un cop allà el lloc era molt agradable, un gran pati amb palmeres, sofas, hamaques, un parell de bungalows i una piscina. No vaig dubtar gaire en posar-me el banyador, demanar-me un batut de platan i maduixa i fotrem un bany! Això mescalt amb uns discos de música reggae era lo més proper a la felicitat desprès de la nit al bus.
Dins de l'aigua havia pogut conversar amb l'Antonio, l'amo del garitu. Haviem acordat preu i hora per fer una expedició amb un dels seus buggies pel dessert en busca de bones dunes per poder ripar, dins el preu també incluia el lloguer de la taula, la qual era ben rudimentaria, una planxa d'aglomerat de 3cm de grosor que imitava la forma d'un snowboard però sense flexió ni torsió (aquí el carving no ssaben que és) i amb unes fixacions de velcro ben rares. L'aventura comensava a les 16:00h, quan baixava la calor i perfecte per apreciar el sunset de les 19:00h, així que tenia suficient per una bona migdiada en una de les comodes hamaques.
A l'hora prevista em pujava al buggy, també hi eren dos nois peruans, la Fer i el
Walter, una parella rica limenya ben boja i ben chevere, que només pensava en fumar (cigarros de la risa) i catar vins (la zona es coneguda pels seus vinyers, tot i que a mi aquest vi dols no hem diu res). El motor arrancava i les rodes comensaven a girar, era al·lucinant, semblava el
Dragon Khan, l'Antonio conduia com un poses, pujant i baixant dunes amb el gas pressionat al màxim. Era molt bestia quan creuavem una cornissa i ens precipitavem al descens, ens arrancava un "Woooooow!!!!" ben sonor de tots tres, mentre el conductor només sonreia, ho tenia tot controlat.
Desprès d'una estoneta de rally dunar tocava l'hora de surfejar per la sorra. Hem vaig lligar les fixacions i amb un petit saltet hem vaig encarar a la pendent. La baixada no era molt llarga però hem va servir per comprovar que girar amb aquesta endromina és molt complicat. Així que no hi havia més remei que fer descens directe! En les següents dunes, més altes i pronunciades, el concepte era clar, "estil kamikaze!!". El sol s'amagava sota les muntanyes de sorra i ens regalava uns colors espectaculars entre petits biratges, la tecnica havia millorat.
De nou al pati del Bananas, les cares de satisfacció eren presents, amb un maracuya souer entre els dits recordavem l'emoció viscuda dins el buggy i les sensacions de flow del sandboard, sense sapiguer-ho comensava una improvitzada mescla d'alcohol i fum fins altes hores de la nit.
Al mati següent era el moment per reanudar el meu trajecte a Huaraz, però una importuna vaga d'autobusos indefinida m'ho impedia. Per lo vist hi havien fortes manifestacions, per part dels miners de la zona i ninguna companyia es dirigia al meu destí. Això només passa al Perú!
En 5min ja tenia decidit un canvi de plans, pròxima estació les onades quilometrics de la costa de Huanchaco!