Ja havia acabat els tramits de papeleo i em dirigia a Huanchaco de nou per trobar-me amb la Celi i la Vero per dinar i per despedir-me de l'Antuan i el Cesar. Aquests 4 personatges, les dues noies cordobeses (Arg) i els dos nois de Tolousse els vaig coneixer la nit anterior a la terrassa de l'hostal MyFriend, on havia nascut un gran vincle a travès d'unes chelas i uns porrets.
Un cop allà, mentre dinava amb les noies, m'explicaven que havien decidit anar cap el sud, ja que el clima nublòs i les aigües congelades de Huanchaco no les havia convensut. Em recomenaven efusivament emigrar cap a Mancora (8h de bus cap al nort) on el solet i l'aigua calenteta predominaven.
Realment encara no havia aterrat a Huanchaco, ja que m'havia passat casi tot el temps pendent de viatjar a Trujillo pel tema de la denuncia i no volia marxar d'aquí sense com a mínim surfejar les seves onades. Vem passar la tarda junts fent el guiri per aquest poble coster i al vespre van partir cap el seu destí. Va ser una pena, eren unes noies molt maques i molt simpàtiques, però la vida continua...
Jo m'havia quedat al passeig marítim xerrant amb un artesà, Bato, un mexicà de lo més gracios i curios, que m'havia introduit en tota la seva colla i els suburvis del poble. Amb tota la fumada, entrava a la meva habita del hostel i allà coneixia els meus nous companys, Owen (irlandès que vivia a Granada) i Zad (Singapur), desprès de compartir unes birres i explicar-me el how-do de les onades i mareas vem concretar una excursioneta per veure la Huaca del Sol i Luna al dia següent, just abans de ficar-nos amb les taules a l'aigua.
Al matí, la Huaca de la Luna, hem va deixar perplex. Realment eren unes runes espectaculars, esteticament (omitint l'emplasament) més maques que el Machu Pichu. Es tractava de dues piramides oposades, invertides, una dins l'altra amb un treball de relleu precios, on es conservaven els colors originals amb figures de dracs, serps, aranyes, decapitacions... de gran tamany, esculpides per la cultura mochica que habitava aquesta terra abans de l'aparició dels inkas.
Amb el cupo cultural a tope, estava ansios de tornar a la platja, però una grata sorpresa deixava en segon terme el meu dessitg de cavalcar les onades. Al arrivar vem trobar una competi (la final) d'uns surfers locals, en teoria amateurs, però aquest adjectiu no s'adecuava gaire, no vegis com ripaven! Les onades d'esquerres quilometriques, propicies pels goofies, eren enormes, tot i això, els riders no escatimaven en poses i trucs, era bruuutal! Cal recordar que els surfers peruans són de lo mejorcito a nivell mundial.
Al següent dia ja no valien excuses, havia xerrat amb el Carlitos, propietari de la botiga Wave, per llogar-li per 4€ una minimalibu, un neoprè i uns escarpins. "Escarpins?", doncs sí, aquí sota l'aigua és pura roca i la zona surfejable no és molt profunda, així que és recomenable dur-los posats.
Amb el tratge apretant-me la meva virilitat a muerte, hem disposava a ficar-me a la mar i... Deu meu! Estava congeladissima! Wooow! Els primers 5 min. mentre remontava les onades no em podia treure el fred del cos, estava tremolant. A sobre, havia passat dels consells del Zad i em trobava a la zona més agitada on només remava per revolcar-me. Era millor sortir de l'aigua i caminar fins a la zona nort del moll on les onades eran superaprofitables i molt més tranquis. Allà vaig trobar el meu paraís. La taula era perfecte, les espatlles no em fallaven i de tant en quant cavalcava alguna onada! L'únic parentesis per dinar i sant tornemi! Tot i que el feeling era molt bó, és cert que el fred no m'el treia del cos, així que vaig decidir seguir el consell de la Celi i la Vero, anar en busca de les calentes aigües de Mancora.
Així que desprès de despedir-me de la millor manera d'aquest gelid líquid blau, espero trobar la recompensa al meu llarg viatge en el sunshine del nort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario