En ruta

Durant els últims dos dies al refu es va produir un canvi de xip, dues noies van ser les culpables, dos neoyorquines (Hillary i Jen), que a base d'intercanviar vivences em van fer veure que no podia quedar-me un mes i mig allà. Així que vaig anar al Sandoval lake i d'allà a sopar i surtir de festa amb els colegues del refu que lliuraven (el negro, el willy, l'evel i el cesar), en cap moment els hi vaig comentar res i poder m'arrepenteixo de no haver-me despedit de puta mare, tant d'ells com del roy, Simon i Neil, però la qüestio és que al dia següent amb la resaca de chelas i amb el só de la cumbia encara taladrant-me, vaig anar a comprar un boleto per aquell mateix dia.
I ja ha passat un dia de llavors, 12h de Puerto M. (poble recontrachebere) en bus a cusco, again, i desprès de fotrem aquesta pallisa, ja estic pujat en un altre trasto amb rodes,  omnibus li diuen, un minibus per entendrens  que en 3h m'ha de portar a travès d'uns ports de montanya increibles a Tinki poble faldero del Nevado Ausangate.

Nevado Ausangate

A l'omnibus hem fan seure a primera fila, just al costat del conductor i una cuzqueña que amamanta la seva nena, vaya viajecito q me espera...

En la cabina controlando los mandos

Encara no hem sortit de Cusco (la seva periferia és enorme) i no para de pujar gent, rollo ilegal, tant és així que quan el pilot veu la poli, fa agatxar-se als 20 enlleunats que van de peu.
2h i mitja desprès i sense gairabe ningú al bus arrivem a Tinki, pa cagarse!!! un poble deixat de la mà de deu, una carretera i quatre cases!!! vec un glop d'aigua i reacciono... vaig a un hostal li pregunto per un guia per fer el trek, em demana una hora d'espera i aprofito per anar a dinar. Vaig pel segón plat quan  s'hem presenta un nano i diu que és el guia, hem sorpren, però m'el crec. Comencem a parlar sobre com anirà el tema, ell, apenes parla castellà, és quechua de pura cepa però ens anem entenent.

Tinki road

Tinki street

Tinki river

Tinki postal

Hem diu que ara es molt complicat donar la volta sencera al pic, ja que està molt nevat i el seu cavall (pq ens portara la carga un cavall) no podria passar, així que optem per fer una ruta de 4D/3N per la part no nevada, cullunut! el preu també, 250 sols (75€), incluint guia, cavall, menjar i lloguer de tenda i sacs! Problema, en els pròxims tres dies s'esperen pluges. Així que ho aplacem per dimecres. Així doncs, aprofitarè fins llavors per fer la ruta piratilla de 12 dolars al Machu Pichu.
Agafu la meva motxila i espero una furgo (li diuen combi) per tornar a cusco i descansar per fí.
En el viatge de tornada, apareix la figura d'un quechua... em pregunta, d'on sóc, d'on vinc, etc... li dic que volia fer l'Ausangate, se l'il·luminen els ulls, i comença a disparar frases, explicant-me tot d'histories...
Per lo vist l'Ausangate és un Apu, de fet és l'Apu Ausangate. Els Apus són els deus de les montañes segons la cultura inka, conjuntament amb Chapaman  (el deu del sol) són les figures més significatives de la seva identitat cultural. Durant una bona estona despotrica sobre el catolicisme per haver esclafat la seva cultura i m'intenta convencer pq demà torni a l'Apu Ausangate a celebrar una ceremonia per el seu aniversari o algú així... la veritat hem fa mandra... el tiu diu moltes coses interessants pero molt boges...
Arrivem a Cusco hem desitja sort, m'encanta que em desitgin sort en comptes de dir-me simplement adios.
Així que tingueu sort.

PD1: proxima estación, la gran manzana, que ja tinc casa, oleeeeee...
PD2: felicitats l'Ana i en Joel que seran pares, també felicitar al Peti i el Josseppe que fan anys i els que no espereu nens ni feu anys, doncs feliç halloween!                           

Sandoval Lake

Per fí he tingut l'oportunitat de visitar Sandoval.
És el llac més restringit i protegit de l'amazones peruana, així que és un lloc per veure vida i ja veus si la vem veure. L'Esteban, amb qui em vaig retrovar en el refu, va ser el meu guia, tot i que vaig remar més jo que ell, i és que per entrar al llac només es pot fer remant per un canal. Una vegada alla vem veure de tot, principalment el lloc que és brutal, 2 km de llargada, 300 m d'amplada i 7 m de profunditat en forma de mitja lluna, i desprès tots el bitxacus que hi viuen. Caymans, ratpanats, tortugues, tot tipus d'ocells entre ells els pollos punk que son genials, monos ardilla, monos capuchinos i les impressionants nutries gegants. Vem ser molt afortunats en poderles veure, eran una manada de 5 i s'estaven posant les botes menjant piranyes.
Aqui van unes fotos que intenten il·lustrar lo que s'ha de viure, pura calma.

El port del canal

Liris d'aigua

L'entrada al llac espectacular

Cayman a la vista

Els caps de les nutries

Tortugues rumiant

De tornada a Puerto M.

Tambopata

Un recull d'aquest fabulos afluent del riu Madre de dios, que a l'hora és el més gran afluent del riu Amazonas.

De bon matí al port del refu

Buscadors d'or

De nit amb el Cesar Caymaneando

Des de Puerto M.

100% Fruta natural

Que bó és tindre a mà tanta fruita i tant bona. Crec que feia anys que no provava uns platans tant bons. Les piñes creixen per tot arreu. Quan ens volem refrescar tallem canyes de sucre. Recollim els mangos que ja estan madurs. Només ens cal una escala per recollir les paltes (aguacates) que mengem en tots els apats. I així amb molts fruits. 100% natural, 100% sabor.

La despensa platanera del refu

Pinyes en creixement

Las enseñanzas de don Lino: La Ceremonia

Avui anavem caminant per la selva en busca d'una collpa de mamífers (on es reuneixen per menjar), per una trocha que encara no haviem passat. Anavem pel costat d'un riu, quan de cop visualitzem una chavola. Li pregunto sobre ella i em respon que és lloc on fan les cerimonies d'ayahusca. Arrivem a ella i seiem una estona a descansar.

M'explica que de tant en tant, ve un chaman de la comunitat Infierno per fer les tomes d'aquest liquid durant 2 o 3 dies... continua explicant-me sobre la comunitat... resulta que Infierno és un lloc molt peculiar, allà en cuatre barraques hi conviu lo pitxor de cada casa: chamans, buscadors d'or (al riu Tambopata s'extreu or cada dia), caçadors furtius, llenyadors furtius, bars de mala mort i prostibuls que exploten a les menors.
La comunitat Infierno està a 30 min. en moto de Puerto M., resulta un tant perillos anar-hi, sobre tot pels buscadors d'or que tenen la febre molt alta. Poden arrivar a guanya al dia entre 300 i 500 soles, però su gasten tot en putes (paguen molt per les menors per intentar evitar contagis), en alcohol (els són 5 vegades més cars que a Puerto M.) i en droga (els narcos de Perú viuen per la zona ja que és frontera amb Bolivia i Brasil). Així que m'algasten els diners dia si dia també.
Això hem recorda que venint de Cusco a Puerto M. vaig coneixer un home que venia en busca d'or, segons ell dos setmanes i tornava, diners fàcils deia. Don Lino el desecredita ja que això ho diuen tots, però acaven entrant en el cercle vicios.
Donem un últim glop de la cantimplora i continuem el camí.

Las enseñanzas de don Lino: Las Crocs

Des de que les tinc estic enamorat de les meves Crocs (los suecos de plástico).
Va ser el Xicanin qui me les va recomenar i des de llavors m'han servit per tot, caminar per les roques, pels camins, anant amb kayak, en els jaleos menorquins i ara per anar per les trochas selvàtiques.
Don Lino però sempre em diu. "Ten cuidado con tus zapatos, revisalos siempre antes de ponertelos, de lo contrario, habra un dia en que algún escorpion se te cuele dentro y al meter el pie te pique. Le gustan ese tipo de sitios, así que andate con ojo". Dit i fet. Des de llavors sempre les reviso, si cal dos cops.

Las enseñanzas de don Lino: La fábula

Quan caminem per les trochas normalment no xerrem, jo li preguntaria mil coses, però prefereixo que sigui ell qui me les expliqui.
De tant en tant, s'escolta un soroll i don Lino s'atura, aixeca el dit i senyala algún arbre. Logicament jo pregunto que passa i abans de que respongui apareix algún bitxacu. Com per exemple una manada de monos capuchinos, o una serp en un arbre, o alguna lagatija enorme, o algún mamífer no identificat (ell em diu els noms però són tant raros que ni m'enrecordo), de vegades són ocells exotics i ell imita els seus cants, si no responen, sempre amb un somrirure diu "hoy no se dejan engañar".
Curiosament li vaig preguntar si no sentia por per ningún animal i ell hem va contestar amb aquesta historia:
Una vez el hombre se encontro con el jaguar para disputarse quien habia de ser el rei de la selva. Así pues el jaguar, con el objetivo de asustar al hombre, rugió lo más fuerte que pudo una y otra vez, pero el hombre ni se inmuto. Hasta que llego su turno. Empuño el rifle, apunto al jaguar y sin vacilar le disparo en el muslo. El jaguar grito de dolor y cojeando salio lo más rápido que pudo d'allí.
Amb això hem volia fer entendre que un animal, sigui pantera, anaconda o jaguar sempre marxarà al veure al home i per això no cal patir per ells.
En canvi el crotel (la vibora), no marxa mai i pot inclus perseguir-te, així que mai se la de molestar.

Las enseñanzas de don Lino: El Machete

Afilant el seu machete, així hem trobo a don Lino cada matí, passant la lima per la llarga fulla de 70 cm, mentre hem recorda lo important de tindre'l sempre a punt.
El machete és la desbroçadora de la selva. Amb ells talles des de la branqueta més fina a troncs d'un pam de diàmetre. És un luxe veure a don Lino utilitzar-l'ho. En un moment t'obre una trocha alla on només veies verd, per la forta densitat de la flora.
Aquests dies acompanyat-l'ho he tingut que apendre a utilitzar-l'ho. Don Lino, amb la seva inagotable experiencia i paciencia, m'explica "el corte ha de ser con angulo pq recto solo le daras golpes". Crec que li vaig pillant el tranquillu...
El machete també és la nostra defensa, en el cas de trobarte la temuda víbora. Espero saber donar-li un bon tall en angulo si m'enfronto a una.

Las enseñanzas de don Lino: La Trocha

El meu primer treball a Wasaí és el manteniment de les trochas, i que són les trochas? Doncs un laberint de camins per la selva per on haig d'apendre a no perdrem. Com petits recorreguts de 5 a 10 km que ens porten a diferents llocs: collpas de mamifers, collpas d'ocells, plantacions plataneres, torres de guaita, etc...
Don Lino va ser el creador d'aquests camins fa més de 15 anys amb l'única ajuda del seu machete.
Jo l'acompanyo (sempre 2 m darrera seu) ocupant-nos d'arbres o matolls que obstaculitzan el pas.
És així doncs com passem el dia, caminant, tallant troncs caiguts (ell amb motoserra i mua amb machete), i conversant, no molt, lo just i necessari. Don Lino és de poques paraules pero molt sabies, els seus 60 anys l'abalant.

Don Lino en plena acció

La rutina en el refu

El primer dia en el refu pensava que em moria, acabava de passar uns great days a Puerto M. i de cop hem trobava atrapat a la selva sense res a fer, va ser horrible!
Per sort tot es va anar acoplant i possant-se en el seu lloc. Ara hem sorprent la rutina que tinc.
Quan vaig parlar viam mail, per fer de voluntari aquí vem quedar que a canvi del meu treball tindria allotjament, dietes i excursions. L'allotjament és de luxe, un bunga per mi sol amb lavabo i terrassa amb amaca. De ragalau.

Així es veu sortir el sol des de la meva terrassa

En canvi les dietes són, arros per dinar, arros per sopar i arros per esmorzar, i això hem mata! Com es pot menjar unicament arros inclus al matí. Estan bojos... A sobre al cregut del don Mario només se li ocurreix dir-me que aquesta dieta és 200% millor que la mediterranea... això sí, ell menja bístec cada dia...
En canvi lo que si hem mola és la part rutinaria de les 17:00h, el partit de futbol. A mi ja m'han posat un nou mote, " el Chaval", quan dic aquesta paraula els hi fa gracia i així m'he quedat. Ens juntem els 6 nois de l'staff (ningún supera els 20 anys), més els dos guias, el motorista i jo, i ens juguem unas chelas a qui arrivi primer a 8 gols. El camp no esta senyalitzat, les porteries són tres fustes mal posades i la majoria dels nanus juguen descalsos, però ens ho passem teta.

Els partits es viuen amb passió

El sonido de la selva

Dicen que el Parque Tambopata, es la zona de la selva amazónica con más probabilidad de ver fauna, pero como diria don Mario (el boss), esto no es un zoo y para encontrar hay que saber buscar.
En mis paseos por las trochas cercanas al refugio aún no he sido capaz de ver ningún jaguar (quiza pq hay 1 cada 40 km) ni de visualizar ninguna anaconda de 10 m (los guias más expertos quiza hayan visto 3 o 4 max.), però lo que me hace estremecer y me fascina totalmente es el sonido envolvente de la jungla. Los mil y un pájaros, los mamíferos, los mosquitos, los arboles, todo tiene un sonido infinito e imparable que la mayoria de las veces acojona. Amazing!

Les meves veines

A les meves veines els hi agrada cosir, és més, es passen el dia o dormint o cosín, i no ho fan gens malament. Han sigut capaces de fer-se un sac de dormir cada una i és molt resistent.
A les meves veines no els hi agrada sociabilitzar-se, tot i que de vegades te les pots trobar a la barra del bar. Solen sortir a passajar voltant per la palmera del meu pati, i sense molestar a ningú passen allà les hores.
Les meves veines són dues, dues negres ben maques, dues peludes, i encara que el seu tamany impressioni, dues inofensives.

Fuego, fuego!!

Caminavamos por la jungla cuando de repente, nuestro guia chistoso, Esteban, se detubo (mal asunto). Se giro 180º, nos miro fijamente y dijo "¿Quereis experimentar chicos?". Kati ni se inmuto, yo pregunte "¿experimentar qué?" y Kristin no dudo ni un momento y dijo "Sí!".
Entonces Esteban empezó a golpear el tronco de un árbol (sonava hueco) y de golpe aparecieron una hormigas amarillas bastante grandes.
"Son las hormigas fuego, si os dejais morder por ellas notareis el fuego en vuestro interior", "¿Si?¿Durante cuanto tiempo?", "Un par de minutos". Sin dudar Kristin y yo experimentamos.
Joder 2 minutos, tres dias después aún me dolia.

3D/2N 4 pax

Feia 2 hores que havia arrivat al Tambopata hostel (Puerto Maldonado), intentava recuperar les hores de son que m'havia robat el viatge, quan el só estrident de la seva veu hem va despertar. Vaig aixecar la mirada, anava amb el seu ponxo, tot remollat, cagant-se amb tot, sobretot en la pluja tropical. Era la Kati.
La conversa amb la cantabra m'havia desvellat, aixi que vaig anar a descobrir el maravellos pati selvàtic. Estava balancejant-me en una de les seves amaques quan em va sorpendre l'agudesa de la seva veu, "¿tú juegas a pelota?". Era l'Esteban.
Després de disctutir una bona estona amb el gordo guia, descobreixo que sota unes fines rastes hi han uns ulls que en vigilen. Era la Kristin.
Amb ells 3 vaig passar 3 dies i 2 nits cullunudes. Especialment el segón dia el qual vem llogar 2 motos i vem fer una rutilla per la selva, seguint el curs del riu Tambopata.
Vem menjar cocos de la mateixa palmera, vem intentar pescar, ens vem banyar als fangosos rius amazonics, vem veure un sunset de putam mare, vem rirure cacho, ens vem coneixer... i a dia d'avui des de Wasaí els trobo a faltar.

Zona de picnic en la jungle

Platja amazónica

Hacia rutas salvajes

Kati, Kristin i Esteban

Kati, Kristin i Esteban

Kati: 29 anys, és d'un poble proper a Santander. Feia de cambrera mentre estudiava la proba d'accès a la universitat. Vol fer filosofia. Després que el seu novio la deixes va tornar a viure amb la seva mare. Aquest viatge és de lo millor que li està passant. Al febrer li molaria anar a l'India, però l'han seleccionat per ser jurat públic i no sap que passarà. Va viure a Dublin però no parla res d'inglish. És la sinpelosenlalengua del grup.
Kristin: 25 anys, és d'un poble proper a Hamburg. Treballa en una ONG al nord de Lima que intenta integrar als nens pobres a travès de l'art, o algú així. Fa poc es va fer rastes (3 mesos). Té tres carreres (art, psicologia, educació infantil). Parla alemany, anglès, castellà, francès i està aprenent suec. Quan era petita feia 28 km (anada/tornada) amb bicicleta per anar al cole. És la pipilastrum del grup.
Esteban: 28 anys, és de Puerto Maldonado. Va estudiar ecoturisme i ara treballa de guia freelance a diferents refugis del riu Tambopata. Ha pres més de 20 vegades ayahuasca, creu molt amb el chamanisme. La seva visió més boja és parlar amb una sirena, al riu, sobre el seu futur professional. Per lo vist va beure leganyes del gos del chaman. És molt gros, menjador compulsiu, coneix proporcionalment tants rèptils com acudits dolents. És el guiachistoso del grup.

L'estampeta de la discordia

L'últim dia de la setmana sol sér un dia raro, encara és festiu, però ja veus aprop el dilluns.
Aquí no és una excepció, el cel està enuvolat, els comerços tancats, jo conto les hores per agafar el bus cap a Puerto Maldonado... L'únic que anima el dia és la processió dels diumenges.
Al girar en una cantonada del centre, de sobte, hem trobo una trompa de gent de color lila, amb molt d'incens, cantant rares cançons i carregan una verge, que venen cap a mi. Abans de poder treure la càmara i retratar la situació, s'hem tira a sobre una gitana peruana (sí, aquí també n'hi han)  i em penja una estampeta de la verge al pit. Sense ganes de discutir-li, li donc la limosna corresponent i atenció...cagada monumental... m'increpen 5 dones liles extremistes cridant-me, "La fé no se compra, la fé no se vende", senyalant-me, "La fé no se compra, la fé no se vende".

Putes boges, i de que creieu que viu l'esglesia? Déu (o jesus, jo que sé) a part de fer pans també feia or? Viviu de l'explotació de la gent desamperada, que no té ningún lloc més on agafar-se a part de les vostres mentides, i a sobre us les recompenses economicament!
Tot això ho vaig pensar, clar, si els hi dic hem crucificant allà mateix. Està clar que el dret d'expressió no és gaire católic.
Ara plou bastant.

Aquestes netejant la merda dels creients.

Situaciones inversas

Todos los gringos pagan 1 dolar para poderse hacer la foto con la tipica paisana cuzqueña...
Este street art, anonimo, el unico que he visto aqui, refleja totalmente lo contrario, me encanta...

Miguel Angel el tullido

Un pequeño hombre, incluso mas pequeño que la media peruana, dañado por artrosis y deformaciones que le impiden caminar sin su taca-taca.
Un lector compulsivo de la cultura cuzqueña y del mundo en general. 30 años trabajando en la biblioteca le dan el aspecto de ratilla total.
Me cuenta que siendo menor de edad el tambien era mochilero, entonces los mochileros viajaban sin plata, dice... cogia el primer tren hacia Arequipia o Lima y recorria tanto trayecto como podia hasta que el inspector de boletos me pillaba, entonces bajaba en la primera estacion e intentaba conseguir dinero para comer y dormir a base de cantar en restaurantes (por lo visto canta muy bien) de esta manera conocio todo Peru... lastimosamente se caso a los 19 años y a partir de ahi le falto libertad para conocer mas mundo... interesante el tipo...
Tras la charla me recomienda un sitio para comer, La Chomba, y un plato en particular, el Cuy... llego al lugar la Chambi, una cantina tipica de aqui con musica en directo y tal. Me siento en una de esas largas mesas, entre perus, cada uno a lo suyo, y me pido la preferencia de Miguel Angel (el diria "mi nombre el de un gran pintor") y medio litro de cerveza, el camarero me mira fijamente y me dice "usted se atreve con la comida cuzqueña, muy bien muy bien".
La sorpresa llega a los pocos minutos, el Cuy no es nada mas y nada menos que una cobaya (http://blogs.nortecastilla.es/blogfiles/peru/baby20cuy1mx0.jpg), vaya, como una rata, presentada con sus patitas, sus uñitas, por suerte sin cabeza, pero con una guarnicion de lo mas picante.
Entre tragos de cerveza y la musica cuzqueña (estilo mantra de tortura) me como el bicho, la verdad es que es sabroso, su carne no me recuerda a ninguna otra...
Me traen la cuenta... 25 soles, el plato mas caro del local, en cierta manera me tranquiliza, asi supongo que no me han dado rata por cuy...
Gracias pintor, te lo has currau...

Que perros mas perros

Mai he vist tants gossos vagabundos com aqui, sera perque son un huevo de listos...
Un mati de molta calor, la imatge parla per si sola...

No boleto

En aquesta ciutat existeix un fenómen anomenat "Boleto Turístico", un ticket que et permet anar a un munt de llocs, però a l'hora no pots anar enlloc sense ell, és a dir, una puta merda! Sobre tot quan només hi ha un lloc interessant dels 17 que ofereix.
Sacsayhuamán, són unes runes d'un temple Inka, etc, etc, etc... situades al top d'una muntanya a 4 km de la city. Diuen que són d'obligada visita, però claro, has de pagar els 130 soles (35€) del puto boleto turístico més taxi. Així que com aquest no és el meu taranà, planificu una estrategia alternativa: pujar caminant i intentar-me colar, típica filosofia cardedeuenca!
No cal que us expliqui el desgast de la pujada, més a més, quan s'agafa el camí ràpid, el vertical.
Amb la llengua pel terra arrivo a l'entrada, un pas molt estret per on passa un riu i el caminka que condueix al temple. Logicament per allà no es pot passar, massa control, em faig el longui i intento buscar alternatives però res... tot desanimat sec a contemplar les vistes. Tot d'una s'apropa un tiu, un d'aquests guies no oficials que t'intentan vendre la moto, obviament li faig entendre que amb mi no te res a pelar i d'aquesta manera passem d'uina conversa comercial a una més cordial, de coneixença. Desprès d'intercanviar vivences i opinions em fa una confidencia, bueno, de fet, La confidencia: si vinc de 17:30 a 18:00h hi ha un buit en el control de tickets ja que van a berenar-sopar... NO JODAS, DE LUX!!!
Penso: m'esperare un rato (2:30h) llegint Soldados de Salamina (gran llibre, estil Iago) prenent-me un mate i despres vuelvo al ataque!!
Dit i fet, a les 17:35h tornava a estar allí, i... no hi havia ni cristu, així que caminoinka parriba.
Només hi havia un problema a les 18:00h s'amaga el sol i no portava frontal... però hem donava igual, estava allà, gratix, mirant murs de 4 m de pedres de 300 tones (per cert és un lloc escandalòsament bó per fer escalada en bloc, tant és així, que s'han trobat amb aquesta problemàtica i tenen tot el temple senyalitzat amb símbols de prohibit escalar). Mentre voltava entre les runes en total soletat i foscor de cop diviso 3 figures, amb el seus ponxos corresponents, dirigint-se cap a mi... i sí, BINGO, la poli!!!
Donde esta su boleto? Como es que no tiene? Por donde ha entrado? Como? Estar aquí es muy peligroso...
Bua... el cor s'hem accelerava... 10 min de disculpes i males excuses desprès, per fí em deixent marxar, agafo el caminoinka y pabajo.... Puto no boleto....

PD: A part dels murs, el monte té un crist d'aquests tant típics que es veuen des de tota la ciutat, rollo Rio o Collserola, molt cutre!

Don't touch!

Piiiiiii.... (silbato)
Piiiiiiii.... (silbato de nuevo)
Miradas enfocandome....
Piiiiiiiiiiiiiii........ (silbato que me hace reaccionar)
DON'T TOUCH!!! DON'T TOUCH!!!! (los peruanos cuando ven un guiri se creen q es yanki)
Vale vale, entendido, no se puede tocar el muro... pero entonces, pq veo perus rozandolo con los dedos o incluso apoyados en él? es que ellos por ser cuzqueños tienen más derecho que yo? pues quiza sí, serà que estamos demasiado acostumbrados a que los guiris se les trate mejor que a los propios autoctonos, como en Bcn, ejem...

Atractiu parc

No és difícil comparar els monuments contemporanis Inkas amb l'arquitectura postmoderna de qualsevol parc d'atraccions, com per exemple... porco aventura! Així doncs, quina imatge ha de tenir un lloc així a Cusco? la cosa es confusa... No voldran fer un parc imitant els inkas, massa retoric, massa simple, massa absurd...
Avui anant de camí a l'Estación Terrestre (estació de bus) he trobat la resposta, i no m'he pogut estar de comprar un boleto, entrar-hi i fotografiar-ho tot... Jutgeu per vosaltres mateixos...

PD: las fotos inclinades no les puc variar, i'm zorri.