Ja porto un parell de dies a Lima, però en realitat és com si no hi estiguès. Per mi l'aventura va acabar a Màncora i ara visc uns dies raros, ja que estic amb la ment desdoblada en Llatinoamerica i Europa. Només em queda mira el rellotge en un compte enrera que em durà a Barcelona.
Així doncs, porto un parell de dies pensant, recopilant records, revisant el blog per fer un escrit decent que serveixi de despedida d'aquest viatge. Però no trobo la manera, masses coses vull dir, i quan les escric totes semblen superficials, si és cert, hi han flashos, idees desordenades, però no trobo el camí per concentrar-les i escupir-les en quelcom llegible. Tot i això ho intento...
Quan preparava o millor dit, planejava aquest tour, pensava en els llocs que volia visitar, hem preguntava com serian i que sentiria al viure'ls. Alguns d'ells m'han semblat una passada, memorables, altres no. Molts d'ells no els he anat a veure i altres han surtit pel camí. Però el que no vaig pensar, i encara menys planejar era la gent que trobaria durant aquest recorregut, i fixat tu, aquest petit detall ha sigut realment el que ha donat sentit al viatge.
Un s'en adona que el "lloc" no deixa de ser un context, un escenari i que realment el moviment el fas d'una persona a una altra. Quan ets concient d'aquest fet, pots començar a jugar al psicòleg, al sociòleg o inclús a l'antropòleg. Pots començar a descubrir una persona per un fragment del seu temps, pots imaginar, visualitzar com era, com serà. I obviament comences a entendre que moltes vegades profunditzar en els lligams afectius no té un sentit real. No és més que la idea del famos carpediem enfocat en les relacions humanes. I sí gent, l'esser humà no necessita més que el present per disfrutar l'amor, el respecte, l'amistad, etc. Certa persona hem va dir un cop: Les pel·licules són narracions de fets sense passat ni futur, de seqüencies de temps i nosaltres les entenem, les apreciem i les denominem art. Les bones amistads, són com les bones pel·licules. Últimament, com ja heu llegit, recolso aquesta idea. Desconeixer el tot, descubrir el present.
Moltes vegades, durant un viatge llarg o sopant en un restaurant barat, coneixia algun autocton i sempre es sorprenia pel fet que viatges sol, "Solo tanto tiempo? no te aburres?". No s'adonaven, que la pregunta en sí era estúpida, pel fet que no estava sol mentre xerravem. Però, tot i això, els responia "No, porque nunca viajo solo, siempre va conmigo dios!", llavors ells asentian amb el cap, jo reia, i seguidament els hi explicava la base fonamental del viatger solitari: la total llibertat per escollir quan vols caminar acompanyat i quan no. La "soletat" t'espavila, et reforça, t'allibera i en aquesta "soletat" és quan la teva ment més s'obre cap a noves rutes. No m'entenien, realment creien que era Jesus qui m'acompanyava, però no, els noms reals dels que m'han acompanyat són uns altres.
D'aquesta manera he descobert, que un viatge no és res més que la representació de moltes pel·licules, amb actors i escenaris canviants, i això em fascina. M'he adonat que sóc un espectador insaciable d'histories, de vivencies, de vides.
I bueno, desprès de tot, suposo que em toca despedir-me de veritat de Bolivia, de Perú, del Blog i dels lectors, tot i que a la majoria de vosaltres us veure d'aquí poc. Us agraeixo el vostre interès per aquest diari i us animo a descubrir aquests maravellosos paisos de la cordillera andina, això sí, amb els vostres propis llagometratges.
The end
Guillem
23 de diciembre de 2010
Punta Sal
Part de l'exclusivitat de la qual s'enorgullei Màncora ve dels poblets propers, un d'ells és el balneari de Punta Sal. D'aquest lloc m'en havia parlat en Gio un dia que perdiem el temps entre fum al pati de la Fiorella. Així que vaig liar al Sergio, l'Ines i Lucas per fer una escapada cap allà.
Desprès d'uns 20min en combi i de creuar una aduana, a dos hores de la frontera, vem arrivar. El lloc no tenia res a veure amb Màncora, primer perque apenes hi havien negocis, un parell d'allotjaments cars i 3 o 4 restaurants, segon, no hi han gringos, nosaltres i prou, i tercer, les platges eren tranquiles i semi verges, lo més semblant a Menorca que he vist aquí. El pla era clar, tumbar-se a la sorra i perrejar. Per fí havia trobat el dessitjat relax. L'únic só, les onades del Pacífic, tot i que el silenci al Perú és un concepte efímer. Al poc temps ja teniem un chavo oferint-nos un parasol per 5 soles el dia, però no, nosaltres voliem sol, el que si ens venia de gust era fer uns xuts a una pilota i així li vem fer saber. "Ningún problema, yo os alquilo un balón por 3 lucas", i tal com ho va dir va surtir disparat platja amunt, platja avall. Durant 40 min el veiem anar d'un lloc a un altre en busca de la nostra petició, finalment, desolat, es va rendir davant l'evidencia, "lo siento, no pude encontrar ninguno2. Entre riures li vem dir que no es preocupes, que no passava res, que ara teniem un altre objectiu.
Tot aquest merder amb la pilota ens havia fet recordar que es jugava el barça espanyol a les 14:00h (hora peruana) i calia trobar un lloc on poder-l'ho veure. "En lo del Willy, allí tienen tv".
El 5-1 va ser la cirereta a una atipic d'estiu en ple desembre.
Desprès d'uns 20min en combi i de creuar una aduana, a dos hores de la frontera, vem arrivar. El lloc no tenia res a veure amb Màncora, primer perque apenes hi havien negocis, un parell d'allotjaments cars i 3 o 4 restaurants, segon, no hi han gringos, nosaltres i prou, i tercer, les platges eren tranquiles i semi verges, lo més semblant a Menorca que he vist aquí. El pla era clar, tumbar-se a la sorra i perrejar. Per fí havia trobat el dessitjat relax. L'únic só, les onades del Pacífic, tot i que el silenci al Perú és un concepte efímer. Al poc temps ja teniem un chavo oferint-nos un parasol per 5 soles el dia, però no, nosaltres voliem sol, el que si ens venia de gust era fer uns xuts a una pilota i així li vem fer saber. "Ningún problema, yo os alquilo un balón por 3 lucas", i tal com ho va dir va surtir disparat platja amunt, platja avall. Durant 40 min el veiem anar d'un lloc a un altre en busca de la nostra petició, finalment, desolat, es va rendir davant l'evidencia, "lo siento, no pude encontrar ninguno2. Entre riures li vem dir que no es preocupes, que no passava res, que ara teniem un altre objectiu.
Tot aquest merder amb la pilota ens havia fet recordar que es jugava el barça espanyol a les 14:00h (hora peruana) i calia trobar un lloc on poder-l'ho veure. "En lo del Willy, allí tienen tv".
El 5-1 va ser la cirereta a una atipic d'estiu en ple desembre.
Soroche marítim
La paraula soroche no és d'ús freqüent en el castellà de la peninsula, probablement molts sapigueu que significa, pels que no, és com anomenen els andins el mal d'alçada.
Durant totes les meves setmanes entre 3500 i 4500m he conegut a gent que la notat en un grau lleu, com per exemple amb mal de cap o problemes estomacals, jo en canvi me salvat, per alguna raò que no arrivo a entendre a mi no m'ha tocat. Però... sempre hi ha un "però", ara al final del viatge m'ha tocat patir lo que amb el Gio hem anomenat el "soroche marítim".
La Quebrada és una zona apartada del centre frenètic de Màncora, allà hem vaig dirigir només trepitjar aquest poble costener del nort de Perú per trobar la Casa Naranja, un allotjament que m'havien recomenat la Celi i la Vero. Quan el vaig trobar, estava tancat per reformes, va ser llavors quan em va sorpendre la Fiorella oferint-me una habita en la seva casa/hostel. Així és com vaig començar la meva relació amb ella, en Gio, el seu marit, tots dos de 32 anys i una parella de joves artesans argentins que també s'allotjaven allà.
Desprès d'una petita vacaina ja estava llest per fer una volta de reconeixament. Màncora no sembla tant exclusiu i estupendo com ho volen vendre, la majoria de negocis transcurreixen al voltant de la Panamericana (l'A7 de Perú) que talla tot el poble. Aquí pots trobar botigues de tot, restaurants, agencies de viatges i un mercat artesà bastant interessant. És en el passeig marítim, al peu de la platja on hi han els clubs de nit, els restaurants de peix i les escoles de surf. Justament quan estava chequejant la costa va ser quan em vaig trobar el Sergio. Va ser una alegria trobar-m'el i vem aprofitar la binentesa per obrir unes birres i fumar uns`porrets per cel·lebrar-ho. També hi havien uns nois colombians i més tard l'Ines i en Lucas, que també ens vem retrobar desprès d'un mes, flipant. Vem passar tot el dia a la platja posant-nos al dia entre birra, fum i sol, i aquest, senyors, va ser el combo definitiu per produir-me el "soroche marítim", o més planament, una insolació.
Quan vaig arrivar a casa al vespre, sentia fred, dolor a tot el cos i la panxa molt remoguda, havia caigut a la xarxa de l'alotitud zero. Finalment, al dia següent ja estava tot bé, però encara puc escoltar els riures d'en Gio.
Durant totes les meves setmanes entre 3500 i 4500m he conegut a gent que la notat en un grau lleu, com per exemple amb mal de cap o problemes estomacals, jo en canvi me salvat, per alguna raò que no arrivo a entendre a mi no m'ha tocat. Però... sempre hi ha un "però", ara al final del viatge m'ha tocat patir lo que amb el Gio hem anomenat el "soroche marítim".
La Quebrada és una zona apartada del centre frenètic de Màncora, allà hem vaig dirigir només trepitjar aquest poble costener del nort de Perú per trobar la Casa Naranja, un allotjament que m'havien recomenat la Celi i la Vero. Quan el vaig trobar, estava tancat per reformes, va ser llavors quan em va sorpendre la Fiorella oferint-me una habita en la seva casa/hostel. Així és com vaig començar la meva relació amb ella, en Gio, el seu marit, tots dos de 32 anys i una parella de joves artesans argentins que també s'allotjaven allà.
Desprès d'una petita vacaina ja estava llest per fer una volta de reconeixament. Màncora no sembla tant exclusiu i estupendo com ho volen vendre, la majoria de negocis transcurreixen al voltant de la Panamericana (l'A7 de Perú) que talla tot el poble. Aquí pots trobar botigues de tot, restaurants, agencies de viatges i un mercat artesà bastant interessant. És en el passeig marítim, al peu de la platja on hi han els clubs de nit, els restaurants de peix i les escoles de surf. Justament quan estava chequejant la costa va ser quan em vaig trobar el Sergio. Va ser una alegria trobar-m'el i vem aprofitar la binentesa per obrir unes birres i fumar uns`porrets per cel·lebrar-ho. També hi havien uns nois colombians i més tard l'Ines i en Lucas, que també ens vem retrobar desprès d'un mes, flipant. Vem passar tot el dia a la platja posant-nos al dia entre birra, fum i sol, i aquest, senyors, va ser el combo definitiu per produir-me el "soroche marítim", o més planament, una insolació.
Quan vaig arrivar a casa al vespre, sentia fred, dolor a tot el cos i la panxa molt remoguda, havia caigut a la xarxa de l'alotitud zero. Finalment, al dia següent ja estava tot bé, però encara puc escoltar els riures d'en Gio.
15 de diciembre de 2010
Un breu però mogut pas per Huanchaco
Ja havia acabat els tramits de papeleo i em dirigia a Huanchaco de nou per trobar-me amb la Celi i la Vero per dinar i per despedir-me de l'Antuan i el Cesar. Aquests 4 personatges, les dues noies cordobeses (Arg) i els dos nois de Tolousse els vaig coneixer la nit anterior a la terrassa de l'hostal MyFriend, on havia nascut un gran vincle a travès d'unes chelas i uns porrets.
Un cop allà, mentre dinava amb les noies, m'explicaven que havien decidit anar cap el sud, ja que el clima nublòs i les aigües congelades de Huanchaco no les havia convensut. Em recomenaven efusivament emigrar cap a Mancora (8h de bus cap al nort) on el solet i l'aigua calenteta predominaven.
Realment encara no havia aterrat a Huanchaco, ja que m'havia passat casi tot el temps pendent de viatjar a Trujillo pel tema de la denuncia i no volia marxar d'aquí sense com a mínim surfejar les seves onades. Vem passar la tarda junts fent el guiri per aquest poble coster i al vespre van partir cap el seu destí. Va ser una pena, eren unes noies molt maques i molt simpàtiques, però la vida continua...
Jo m'havia quedat al passeig marítim xerrant amb un artesà, Bato, un mexicà de lo més gracios i curios, que m'havia introduit en tota la seva colla i els suburvis del poble. Amb tota la fumada, entrava a la meva habita del hostel i allà coneixia els meus nous companys, Owen (irlandès que vivia a Granada) i Zad (Singapur), desprès de compartir unes birres i explicar-me el how-do de les onades i mareas vem concretar una excursioneta per veure la Huaca del Sol i Luna al dia següent, just abans de ficar-nos amb les taules a l'aigua.
Al matí, la Huaca de la Luna, hem va deixar perplex. Realment eren unes runes espectaculars, esteticament (omitint l'emplasament) més maques que el Machu Pichu. Es tractava de dues piramides oposades, invertides, una dins l'altra amb un treball de relleu precios, on es conservaven els colors originals amb figures de dracs, serps, aranyes, decapitacions... de gran tamany, esculpides per la cultura mochica que habitava aquesta terra abans de l'aparició dels inkas.
Amb el cupo cultural a tope, estava ansios de tornar a la platja, però una grata sorpresa deixava en segon terme el meu dessitg de cavalcar les onades. Al arrivar vem trobar una competi (la final) d'uns surfers locals, en teoria amateurs, però aquest adjectiu no s'adecuava gaire, no vegis com ripaven! Les onades d'esquerres quilometriques, propicies pels goofies, eren enormes, tot i això, els riders no escatimaven en poses i trucs, era bruuutal! Cal recordar que els surfers peruans són de lo mejorcito a nivell mundial.
Al següent dia ja no valien excuses, havia xerrat amb el Carlitos, propietari de la botiga Wave, per llogar-li per 4€ una minimalibu, un neoprè i uns escarpins. "Escarpins?", doncs sí, aquí sota l'aigua és pura roca i la zona surfejable no és molt profunda, així que és recomenable dur-los posats.
Amb el tratge apretant-me la meva virilitat a muerte, hem disposava a ficar-me a la mar i... Deu meu! Estava congeladissima! Wooow! Els primers 5 min. mentre remontava les onades no em podia treure el fred del cos, estava tremolant. A sobre, havia passat dels consells del Zad i em trobava a la zona més agitada on només remava per revolcar-me. Era millor sortir de l'aigua i caminar fins a la zona nort del moll on les onades eran superaprofitables i molt més tranquis. Allà vaig trobar el meu paraís. La taula era perfecte, les espatlles no em fallaven i de tant en quant cavalcava alguna onada! L'únic parentesis per dinar i sant tornemi! Tot i que el feeling era molt bó, és cert que el fred no m'el treia del cos, així que vaig decidir seguir el consell de la Celi i la Vero, anar en busca de les calentes aigües de Mancora.
Així que desprès de despedir-me de la millor manera d'aquest gelid líquid blau, espero trobar la recompensa al meu llarg viatge en el sunshine del nort.
Un cop allà, mentre dinava amb les noies, m'explicaven que havien decidit anar cap el sud, ja que el clima nublòs i les aigües congelades de Huanchaco no les havia convensut. Em recomenaven efusivament emigrar cap a Mancora (8h de bus cap al nort) on el solet i l'aigua calenteta predominaven.
Realment encara no havia aterrat a Huanchaco, ja que m'havia passat casi tot el temps pendent de viatjar a Trujillo pel tema de la denuncia i no volia marxar d'aquí sense com a mínim surfejar les seves onades. Vem passar la tarda junts fent el guiri per aquest poble coster i al vespre van partir cap el seu destí. Va ser una pena, eren unes noies molt maques i molt simpàtiques, però la vida continua...
Jo m'havia quedat al passeig marítim xerrant amb un artesà, Bato, un mexicà de lo més gracios i curios, que m'havia introduit en tota la seva colla i els suburvis del poble. Amb tota la fumada, entrava a la meva habita del hostel i allà coneixia els meus nous companys, Owen (irlandès que vivia a Granada) i Zad (Singapur), desprès de compartir unes birres i explicar-me el how-do de les onades i mareas vem concretar una excursioneta per veure la Huaca del Sol i Luna al dia següent, just abans de ficar-nos amb les taules a l'aigua.
Al matí, la Huaca de la Luna, hem va deixar perplex. Realment eren unes runes espectaculars, esteticament (omitint l'emplasament) més maques que el Machu Pichu. Es tractava de dues piramides oposades, invertides, una dins l'altra amb un treball de relleu precios, on es conservaven els colors originals amb figures de dracs, serps, aranyes, decapitacions... de gran tamany, esculpides per la cultura mochica que habitava aquesta terra abans de l'aparició dels inkas.
Amb el cupo cultural a tope, estava ansios de tornar a la platja, però una grata sorpresa deixava en segon terme el meu dessitg de cavalcar les onades. Al arrivar vem trobar una competi (la final) d'uns surfers locals, en teoria amateurs, però aquest adjectiu no s'adecuava gaire, no vegis com ripaven! Les onades d'esquerres quilometriques, propicies pels goofies, eren enormes, tot i això, els riders no escatimaven en poses i trucs, era bruuutal! Cal recordar que els surfers peruans són de lo mejorcito a nivell mundial.
Al següent dia ja no valien excuses, havia xerrat amb el Carlitos, propietari de la botiga Wave, per llogar-li per 4€ una minimalibu, un neoprè i uns escarpins. "Escarpins?", doncs sí, aquí sota l'aigua és pura roca i la zona surfejable no és molt profunda, així que és recomenable dur-los posats.
Amb el tratge apretant-me la meva virilitat a muerte, hem disposava a ficar-me a la mar i... Deu meu! Estava congeladissima! Wooow! Els primers 5 min. mentre remontava les onades no em podia treure el fred del cos, estava tremolant. A sobre, havia passat dels consells del Zad i em trobava a la zona més agitada on només remava per revolcar-me. Era millor sortir de l'aigua i caminar fins a la zona nort del moll on les onades eran superaprofitables i molt més tranquis. Allà vaig trobar el meu paraís. La taula era perfecte, les espatlles no em fallaven i de tant en quant cavalcava alguna onada! L'únic parentesis per dinar i sant tornemi! Tot i que el feeling era molt bó, és cert que el fred no m'el treia del cos, així que vaig decidir seguir el consell de la Celi i la Vero, anar en busca de les calentes aigües de Mancora.
Així que desprès de despedir-me de la millor manera d'aquest gelid líquid blau, espero trobar la recompensa al meu llarg viatge en el sunshine del nort.
no photo plis
El meu últim post "Huacachina: una escala de camí al nort" pretenia ser un article igual que els altres, compos per text i imatges. Però si us heu fixat les paraules mai han estat acompanyades de fotos i mai ho estaran. Llavors... Què ha passat? No és que haguès fet llufa la càmara, és més ja tenia preparades unes imatges del oassis, el buggy, la posta de sol, les meves baixades per les dunes... el problema és quelcom més greu. Explico: Havia agafat el bus d'Ica a Lima, un cop a la capital havia d'esperar 4h per agafar el segon bus que hem dues a Trujillo. Un cop aquí (10:00h) vaig anar a esmorzar, al caixer i a internet. En el locutori, just desprès d'escriure el post en qüestió, vaig buscar la càmara per carregar les imatges al blog, i en aquest moment va sorgir la sorpresa, l'Olympus no hi era! Revisió total de la motxilla i res...
Vaig correr cap a la terminal de CIAL, la companyia amb la que havia viatjat. Ja de primeres, la resposta a la meva denuncia va ser a la defensiva, "como podemos saber nosotros que usted tenía una cámara en la mochila?", serà mal parida, doncs no ho sé, realment és la meva paraula contra la seva, no hi ha res a fer. Jo estava i estic convençut que els nois de la facturació d'equipatges de la terminal de Lima m'havien obert la bossa i robat la càmara i el carregador però no podia demostrar-ho.
Desprès d'allà hem vaig dirigir a la comissaria de policia, amb la fulla de reclamacions de CIAL, el meu boleto de bus i el meu passaport per denunciar tota la historia. Just era diumenge, només hi havia una noia al lloc, la tia era molt agradable, una mica lenta, em vaig demorar 3h però molt simpàtica. Quan per fí va acabar tot l'escrit de la denuncia, només faltava imprimir-l'ho però, ojo al dato, no sabia com fer-ho!Això no és gens serio! No hem quedava més remei que tornar al dia següent! Que fuerte!
En conclusió...
Vaig perdre la càmara, vaig perdre el carregador, vaig perdre les fotos de la meva aventura a les dunes, vaig perdre un dia amb denuncies i... vaig estar a punt de perdre la paciencia i matar una poli. Tot i així, no us preocupeu, les ganes per coneixer el Perú i escriure en el meu blog no s'han perdut.
Vaig correr cap a la terminal de CIAL, la companyia amb la que havia viatjat. Ja de primeres, la resposta a la meva denuncia va ser a la defensiva, "como podemos saber nosotros que usted tenía una cámara en la mochila?", serà mal parida, doncs no ho sé, realment és la meva paraula contra la seva, no hi ha res a fer. Jo estava i estic convençut que els nois de la facturació d'equipatges de la terminal de Lima m'havien obert la bossa i robat la càmara i el carregador però no podia demostrar-ho.
Desprès d'allà hem vaig dirigir a la comissaria de policia, amb la fulla de reclamacions de CIAL, el meu boleto de bus i el meu passaport per denunciar tota la historia. Just era diumenge, només hi havia una noia al lloc, la tia era molt agradable, una mica lenta, em vaig demorar 3h però molt simpàtica. Quan per fí va acabar tot l'escrit de la denuncia, només faltava imprimir-l'ho però, ojo al dato, no sabia com fer-ho!Això no és gens serio! No hem quedava més remei que tornar al dia següent! Que fuerte!
En conclusió...
Vaig perdre la càmara, vaig perdre el carregador, vaig perdre les fotos de la meva aventura a les dunes, vaig perdre un dia amb denuncies i... vaig estar a punt de perdre la paciencia i matar una poli. Tot i així, no us preocupeu, les ganes per coneixer el Perú i escriure en el meu blog no s'han perdut.
12 de diciembre de 2010
Huacachina: Una escala de camí al nort
Arequipa i sobretot el Cañón del Colca, m'havien carregat les piles muntanyeres, l'experiencia havia sigut bonissima i la motivació per coneixer més treks peruans era patent. D'aquesta manera m'havia planejat el meu viatge cap a la serra de Huaraz meca de l¡alpinisme d'aquest país. El destí era llunyà, des d'Arequipa havia d'anar a Lima (12h) i des de Lima a Huaraz (9h), calia doncs buscar una escala per no fer més de 24h de bus del tiri. El lloc escollit per aquest proposit, Huacachina.
Huacachina és un petit oasis entre les dunes del dessert d'Ica construit al voltant d'una llaguna. El lloc en si no té res, si no fos perque tot humà que volgui provar el sandboard ha de venir aquí. I jo ho volia provar!
El camí d'Arequipa a Ica va ser una tortura de 12h, m'havia tocat la tipica dona amb el seu bebé ploramiques, que no respectava ni el meu cansansi ni la meva son, així que arrivava a aquesta ciutat de pur claxon, destrosat. Només baixar del bus un taxista hem va abordar, era en German (el primer home de 30 anys solter que conec a Perú), m'oferia transport fins Huacachina i un allotjament confortable i barat, hostal Bananas. Un cop allà el lloc era molt agradable, un gran pati amb palmeres, sofas, hamaques, un parell de bungalows i una piscina. No vaig dubtar gaire en posar-me el banyador, demanar-me un batut de platan i maduixa i fotrem un bany! Això mescalt amb uns discos de música reggae era lo més proper a la felicitat desprès de la nit al bus.
Dins de l'aigua havia pogut conversar amb l'Antonio, l'amo del garitu. Haviem acordat preu i hora per fer una expedició amb un dels seus buggies pel dessert en busca de bones dunes per poder ripar, dins el preu també incluia el lloguer de la taula, la qual era ben rudimentaria, una planxa d'aglomerat de 3cm de grosor que imitava la forma d'un snowboard però sense flexió ni torsió (aquí el carving no ssaben que és) i amb unes fixacions de velcro ben rares. L'aventura comensava a les 16:00h, quan baixava la calor i perfecte per apreciar el sunset de les 19:00h, així que tenia suficient per una bona migdiada en una de les comodes hamaques.
A l'hora prevista em pujava al buggy, també hi eren dos nois peruans, la Fer i el
Walter, una parella rica limenya ben boja i ben chevere, que només pensava en fumar (cigarros de la risa) i catar vins (la zona es coneguda pels seus vinyers, tot i que a mi aquest vi dols no hem diu res). El motor arrancava i les rodes comensaven a girar, era al·lucinant, semblava el
Dragon Khan, l'Antonio conduia com un poses, pujant i baixant dunes amb el gas pressionat al màxim. Era molt bestia quan creuavem una cornissa i ens precipitavem al descens, ens arrancava un "Woooooow!!!!" ben sonor de tots tres, mentre el conductor només sonreia, ho tenia tot controlat.
Desprès d'una estoneta de rally dunar tocava l'hora de surfejar per la sorra. Hem vaig lligar les fixacions i amb un petit saltet hem vaig encarar a la pendent. La baixada no era molt llarga però hem va servir per comprovar que girar amb aquesta endromina és molt complicat. Així que no hi havia més remei que fer descens directe! En les següents dunes, més altes i pronunciades, el concepte era clar, "estil kamikaze!!". El sol s'amagava sota les muntanyes de sorra i ens regalava uns colors espectaculars entre petits biratges, la tecnica havia millorat.
De nou al pati del Bananas, les cares de satisfacció eren presents, amb un maracuya souer entre els dits recordavem l'emoció viscuda dins el buggy i les sensacions de flow del sandboard, sense sapiguer-ho comensava una improvitzada mescla d'alcohol i fum fins altes hores de la nit.
Al mati següent era el moment per reanudar el meu trajecte a Huaraz, però una importuna vaga d'autobusos indefinida m'ho impedia. Per lo vist hi havien fortes manifestacions, per part dels miners de la zona i ninguna companyia es dirigia al meu destí. Això només passa al Perú!
En 5min ja tenia decidit un canvi de plans, pròxima estació les onades quilometrics de la costa de Huanchaco!
Huacachina és un petit oasis entre les dunes del dessert d'Ica construit al voltant d'una llaguna. El lloc en si no té res, si no fos perque tot humà que volgui provar el sandboard ha de venir aquí. I jo ho volia provar!
El camí d'Arequipa a Ica va ser una tortura de 12h, m'havia tocat la tipica dona amb el seu bebé ploramiques, que no respectava ni el meu cansansi ni la meva son, així que arrivava a aquesta ciutat de pur claxon, destrosat. Només baixar del bus un taxista hem va abordar, era en German (el primer home de 30 anys solter que conec a Perú), m'oferia transport fins Huacachina i un allotjament confortable i barat, hostal Bananas. Un cop allà el lloc era molt agradable, un gran pati amb palmeres, sofas, hamaques, un parell de bungalows i una piscina. No vaig dubtar gaire en posar-me el banyador, demanar-me un batut de platan i maduixa i fotrem un bany! Això mescalt amb uns discos de música reggae era lo més proper a la felicitat desprès de la nit al bus.
Dins de l'aigua havia pogut conversar amb l'Antonio, l'amo del garitu. Haviem acordat preu i hora per fer una expedició amb un dels seus buggies pel dessert en busca de bones dunes per poder ripar, dins el preu també incluia el lloguer de la taula, la qual era ben rudimentaria, una planxa d'aglomerat de 3cm de grosor que imitava la forma d'un snowboard però sense flexió ni torsió (aquí el carving no ssaben que és) i amb unes fixacions de velcro ben rares. L'aventura comensava a les 16:00h, quan baixava la calor i perfecte per apreciar el sunset de les 19:00h, així que tenia suficient per una bona migdiada en una de les comodes hamaques.
A l'hora prevista em pujava al buggy, també hi eren dos nois peruans, la Fer i el
Walter, una parella rica limenya ben boja i ben chevere, que només pensava en fumar (cigarros de la risa) i catar vins (la zona es coneguda pels seus vinyers, tot i que a mi aquest vi dols no hem diu res). El motor arrancava i les rodes comensaven a girar, era al·lucinant, semblava el
Dragon Khan, l'Antonio conduia com un poses, pujant i baixant dunes amb el gas pressionat al màxim. Era molt bestia quan creuavem una cornissa i ens precipitavem al descens, ens arrancava un "Woooooow!!!!" ben sonor de tots tres, mentre el conductor només sonreia, ho tenia tot controlat.
Desprès d'una estoneta de rally dunar tocava l'hora de surfejar per la sorra. Hem vaig lligar les fixacions i amb un petit saltet hem vaig encarar a la pendent. La baixada no era molt llarga però hem va servir per comprovar que girar amb aquesta endromina és molt complicat. Així que no hi havia més remei que fer descens directe! En les següents dunes, més altes i pronunciades, el concepte era clar, "estil kamikaze!!". El sol s'amagava sota les muntanyes de sorra i ens regalava uns colors espectaculars entre petits biratges, la tecnica havia millorat.
De nou al pati del Bananas, les cares de satisfacció eren presents, amb un maracuya souer entre els dits recordavem l'emoció viscuda dins el buggy i les sensacions de flow del sandboard, sense sapiguer-ho comensava una improvitzada mescla d'alcohol i fum fins altes hores de la nit.
Al mati següent era el moment per reanudar el meu trajecte a Huaraz, però una importuna vaga d'autobusos indefinida m'ho impedia. Per lo vist hi havien fortes manifestacions, per part dels miners de la zona i ninguna companyia es dirigia al meu destí. Això només passa al Perú!
En 5min ja tenia decidit un canvi de plans, pròxima estació les onades quilometrics de la costa de Huanchaco!
9 de diciembre de 2010
El Cañón del Colca
Colca maravella natural del Perú i del Món, és el canyó més profund del planeta...
Estava a punt d'arrivar a Llauhar quan la pluja va tornar amb força. Estava ben xop quan entrava al paraís del Llauhar Lodge, un refu amb unes vistes extraordinaries. L'Erika la filla de la mastresa va ser la primera cara que vaig veure. "Que te puedo ofrecer? Tenemos habitaciones, bebidas calientes o frias, comida o si quieres un baño en las aguas termales...", "Pues no sé, creo que lo quiero todo!", Erika va començar a riure i hem va acompanyar al meu bunga construit amb canyes, era increible un allotjament així en un lloc remot com aquest.
Una vegada canviat i sec hem vaig dirigir a la terrassa-menjador, allà, per sorpresa, estava en Thomas (ens vem coneixer a Potosí) i dos nois més Olivier i Etienne (el meu company de bunga). Vem estar prenent uns mates i xerant sobre lo increible del lloc i planejant el dia següent com el dia de la pesca de la trucha. Abans de sopar era totalment necessari un banyeta a la poza termal que hi havia al costat del riu, algú per recordar, aigua calenta + pluja, i jo en pilotes en una grieta de més de 1200m de profunditat.
Tal i com haviem quedat el dia abans, avui calia pescar. Haviem preparat unes canyes i caçat uns cucs, i ens trobavem remontat el riu en busca d'un bon lloc. Desprès de 4h i molta dedicació teniem una trucha per cadascú, no semblava molt però almenys la repartició era equitativa. L'Erika, desprès de riure's de nosaltres una bona estona, ens va preparar els peixos amb una menestra de verdures, estava exquisita, calia doncs pescar més, però aquest cop amb en Claudio, el pare, l'expert... Desprès d'una bona migdiada, allà estavem de nou, però aquest cop només va caldre una hora perque el mestre en pesques 44, això sí, amb xarxa.
Havia sigut un dia de puta mare però calia rematar-l'ho amb l'acte final, un bany nocturn a la poza, amb una foguera, uns litres de cerveza, una guitarra i uns acudits dolents belgues. Fantastic!
Al matí següent calia despedir-se d'en Thomas i l'Olivier que continuaven el camí cap a Cabanaconde, mentrestant l'Etienne i jo ens dirigiem a Tapay.
Amb una calor exagerada, la forta pujada es sentia molt dura, però les vistes espectaculars del canyó deien del camí un espectacle. Portavem 3h quan vem arrivar a Malata i la gana apretava, Yola la mestresa de Llauhar m'havia recomenat lo de Victoria i allà ens vem dirigir. Un cop al lloc ens va atendre Vanessa, la segona maravella del Perú, una noia muntanyera de 22 anys i una cuinera excel·lent. Amb la panxa plena i desprès de dessistir de la idea que la Vane ens acompanyes, vem continuar el nostre ascens fins a Tapay.
Amb el cos ben suat vem arrivar a la tarda al Encanto de Maruja, un refu regentat per la mateixa Maruja, un encant de dona que ens va atendre la mar de bé. Allà vem poder gaudir d'un sunset maquíssim i d'un sopar molt proteinic. Desprès de menjar calia anar a dormir ben aviat ja que al matí un següent un camí de 6h, aquest cop de 800m de baixada i 1300m de pujada, ens esparava i no voliem pillar calor.
Dins el temps previst ja tornavem a estar a Cabanaconde, les cames tremolaven, la pujada havia sigut una animalada, però estavem molt satisfets, el Canyó del Colca ens havia tractat molt bé la seva panoramica ens havia al·lucinat i la seva gent encantat. Ja estavem preparats per anar a Arequipa, allà hem despedia del meu amic belga, encara té 9 mesos de viatge, espero que li vagi tot bé, jo m'entrastant m'en vaig a Ica, haviam que tal!
Estava a punt d'arrivar a Llauhar quan la pluja va tornar amb força. Estava ben xop quan entrava al paraís del Llauhar Lodge, un refu amb unes vistes extraordinaries. L'Erika la filla de la mastresa va ser la primera cara que vaig veure. "Que te puedo ofrecer? Tenemos habitaciones, bebidas calientes o frias, comida o si quieres un baño en las aguas termales...", "Pues no sé, creo que lo quiero todo!", Erika va començar a riure i hem va acompanyar al meu bunga construit amb canyes, era increible un allotjament així en un lloc remot com aquest.
 |
| Divisant el refu de Llauhar |
Una vegada canviat i sec hem vaig dirigir a la terrassa-menjador, allà, per sorpresa, estava en Thomas (ens vem coneixer a Potosí) i dos nois més Olivier i Etienne (el meu company de bunga). Vem estar prenent uns mates i xerant sobre lo increible del lloc i planejant el dia següent com el dia de la pesca de la trucha. Abans de sopar era totalment necessari un banyeta a la poza termal que hi havia al costat del riu, algú per recordar, aigua calenta + pluja, i jo en pilotes en una grieta de més de 1200m de profunditat.
Tal i com haviem quedat el dia abans, avui calia pescar. Haviem preparat unes canyes i caçat uns cucs, i ens trobavem remontat el riu en busca d'un bon lloc. Desprès de 4h i molta dedicació teniem una trucha per cadascú, no semblava molt però almenys la repartició era equitativa. L'Erika, desprès de riure's de nosaltres una bona estona, ens va preparar els peixos amb una menestra de verdures, estava exquisita, calia doncs pescar més, però aquest cop amb en Claudio, el pare, l'expert... Desprès d'una bona migdiada, allà estavem de nou, però aquest cop només va caldre una hora perque el mestre en pesques 44, això sí, amb xarxa.
Havia sigut un dia de puta mare però calia rematar-l'ho amb l'acte final, un bany nocturn a la poza, amb una foguera, uns litres de cerveza, una guitarra i uns acudits dolents belgues. Fantastic!
 |
| Thomas amb la primera presa i l'Olivier provant |
 |
| El Claudio és el puto amo |
Al matí següent calia despedir-se d'en Thomas i l'Olivier que continuaven el camí cap a Cabanaconde, mentrestant l'Etienne i jo ens dirigiem a Tapay.
 |
| Amb l'Etienne de camí Malata |
 |
| Malata |
Amb el cos ben suat vem arrivar a la tarda al Encanto de Maruja, un refu regentat per la mateixa Maruja, un encant de dona que ens va atendre la mar de bé. Allà vem poder gaudir d'un sunset maquíssim i d'un sopar molt proteinic. Desprès de menjar calia anar a dormir ben aviat ja que al matí un següent un camí de 6h, aquest cop de 800m de baixada i 1300m de pujada, ens esparava i no voliem pillar calor.
 |
| Tapay esta incrustat en una vall impressionant |
Dins el temps previst ja tornavem a estar a Cabanaconde, les cames tremolaven, la pujada havia sigut una animalada, però estavem molt satisfets, el Canyó del Colca ens havia tractat molt bé la seva panoramica ens havia al·lucinat i la seva gent encantat. Ja estavem preparats per anar a Arequipa, allà hem despedia del meu amic belga, encara té 9 mesos de viatge, espero que li vagi tot bé, jo m'entrastant m'en vaig a Ica, haviam que tal!
 |
| Añadir leyenda |
La Creu del Condor
Molta de la gent que llegiu aquest blog ja sabieu, perque us ho habia comentat, la meva il·lusió per veure els condors, i jo mateix des de que vaig començar ja fa 2 mesos el meu viatge somiava amb aquest moment, l'hora d'estar cara a cara amb aquest rapinyaire gegant i majestuos.
La Creu del Condor és un mirador del Cañón del Colca on es pot apreciar aquesta au, si ets capaç d'arrivari ben aviat. Així doncs, m'havia preparat tota una excursió des de la Paz fins el mirador per poder-hi arrivar a les 06:00h del matí. Més o menys la cosa era així:
-08:30h bus LA PAZ-DESAGUADERO (frontera)
-11:00h (horari peruà) bus DESAGUADERO-PUNO-AREQUIPA
-19:00h arrivo a AREQUIPA
-01:00h bus AREQUIPA-CRUZ DEL CONDOR
-06:00H arrivo a CRUZ DEL CONDOR
I aquest cop, sorprenentment, tot va anar bé, "me encanta que los planes salgan bién" diria l'Hanibal...
Així doncs eren les 06:00h del matí, fotia un fred que pela i jo estava preparat amb els meus binoculars penjats del coll, però... però passava el temps i el condor no apareixia, les 06:30, les 07:00, les 07:30, les 08:00, això semblava una broma, les 08:30, les 09:00, les 09:30, les 10:00, començava a ploure i la meva paciencia ja s'havia acabat... per lo vist el condor surt del seu niu quan la temperatura augmenta, malauradament feia un dia fred i nublos. Tot això m'ho explicava un angles pillat per les aus, també hem va comentar que s'havia demostrat que tant el bulto com el condor no eren de la mateixa familia genetica, tot i que el seu desenvolupament ha sigut paral·lel durant la seva evolució. Tots dos són carronyaires d'habits iguals i tots dos tenen falta de plumatge al cap...per lo vist això els ajuda a ficar-l'ho dins l'animla mort sense perill que les bacteries s'els hi quedin pegades.
La classe de biologia era molt interessant però no podia substituir les ganes de veure'l en directe.
Bastant decepcionat, vaig decidir passar pàgina i probar d'arrivar a Llauhar, un poblet del Cañón del Colca que m'havien recomenat. Hem vaig carregar la motxilla a l'esquena per caminar fins a Cabanaconde i des d'allà començar la meva excursió de 6h. La baixada era forta, un desnivell de 1200m fins el riu Colca per desprès pujar 300m més, però una sorpresa m'esperava de camí.
Portava dues hores i mitja quan hem vaig creuar amb dues noies vasques que pujaven, estavem fumant plegats i xerrant sobre els respectius viatges quan de cop alcem el cap i pum, dos condors planejant just sobre nostre, vaig corre a agafar els allargavista, estaven allà, molt propers, volant en cercles, eran magnifics. De cop un d'ells va anar directe al mur de roca pel qual caminavem, seguidament l'altre... no m'ho podia creure, estavem just sota el seu niu! Els tre no podiem tancar la boca, bocabadats dirien alguns, va ser una experiencia brutal...
Ara si ja podia continuar la meva ruta amb un gran somriure i ben satisfet.
La Creu del Condor és un mirador del Cañón del Colca on es pot apreciar aquesta au, si ets capaç d'arrivari ben aviat. Així doncs, m'havia preparat tota una excursió des de la Paz fins el mirador per poder-hi arrivar a les 06:00h del matí. Més o menys la cosa era així:
-08:30h bus LA PAZ-DESAGUADERO (frontera)
-11:00h (horari peruà) bus DESAGUADERO-PUNO-AREQUIPA
-19:00h arrivo a AREQUIPA
-01:00h bus AREQUIPA-CRUZ DEL CONDOR
-06:00H arrivo a CRUZ DEL CONDOR
I aquest cop, sorprenentment, tot va anar bé, "me encanta que los planes salgan bién" diria l'Hanibal...
Així doncs eren les 06:00h del matí, fotia un fred que pela i jo estava preparat amb els meus binoculars penjats del coll, però... però passava el temps i el condor no apareixia, les 06:30, les 07:00, les 07:30, les 08:00, això semblava una broma, les 08:30, les 09:00, les 09:30, les 10:00, començava a ploure i la meva paciencia ja s'havia acabat... per lo vist el condor surt del seu niu quan la temperatura augmenta, malauradament feia un dia fred i nublos. Tot això m'ho explicava un angles pillat per les aus, també hem va comentar que s'havia demostrat que tant el bulto com el condor no eren de la mateixa familia genetica, tot i que el seu desenvolupament ha sigut paral·lel durant la seva evolució. Tots dos són carronyaires d'habits iguals i tots dos tenen falta de plumatge al cap...per lo vist això els ajuda a ficar-l'ho dins l'animla mort sense perill que les bacteries s'els hi quedin pegades.
La classe de biologia era molt interessant però no podia substituir les ganes de veure'l en directe.
Bastant decepcionat, vaig decidir passar pàgina i probar d'arrivar a Llauhar, un poblet del Cañón del Colca que m'havien recomenat. Hem vaig carregar la motxilla a l'esquena per caminar fins a Cabanaconde i des d'allà començar la meva excursió de 6h. La baixada era forta, un desnivell de 1200m fins el riu Colca per desprès pujar 300m més, però una sorpresa m'esperava de camí.
Portava dues hores i mitja quan hem vaig creuar amb dues noies vasques que pujaven, estavem fumant plegats i xerrant sobre els respectius viatges quan de cop alcem el cap i pum, dos condors planejant just sobre nostre, vaig corre a agafar els allargavista, estaven allà, molt propers, volant en cercles, eran magnifics. De cop un d'ells va anar directe al mur de roca pel qual caminavem, seguidament l'altre... no m'ho podia creure, estavem just sota el seu niu! Els tre no podiem tancar la boca, bocabadats dirien alguns, va ser una experiencia brutal...
Ara si ja podia continuar la meva ruta amb un gran somriure i ben satisfet.
La Paz vol. 2
De tornada al Carretero un mes desprès, tot havia canviat, no és que haguessin construit més habitacions ni tampoc que la cuina l'haguessin canviat de lloc, l'ho que estava diferent era la gent.
L'última vegada que jo havia estat aquí estava superpoblat de francesos, ara, en canvi, tots eren chilens i argentins que començaven les seves vacances d'estiu. Entre tots aquests, una noia madrilenya, Susana que estava donant la volta al món; dues noies argentines, Belén i Gisel, que pujaven de Bolson la Patagonia; un noi colombia, Sebastian, que residia a Buenos Aires i una noia italiana, Stefania, que baixava cap el sud, vem montar un grup la mar de macu per passar un parell de dies diferents.
La vall de la Lluna és un d'aquests llocs que gratis es disfruten més. És una vall erosionada per la pluja que pot recordar, salvan les diferencies, a Montserrat. Allà un indigena va posar la banda sonora a un passeig purament fotografic entre aquestes roques arrodonides.
De la resta del temps, poques anegdotes que contar, no més que uns dies amb uns nous amics en aquesta selva d'asfalt, la Paz.
L'última vegada que jo havia estat aquí estava superpoblat de francesos, ara, en canvi, tots eren chilens i argentins que començaven les seves vacances d'estiu. Entre tots aquests, una noia madrilenya, Susana que estava donant la volta al món; dues noies argentines, Belén i Gisel, que pujaven de Bolson la Patagonia; un noi colombia, Sebastian, que residia a Buenos Aires i una noia italiana, Stefania, que baixava cap el sud, vem montar un grup la mar de macu per passar un parell de dies diferents.
La vall de la Lluna és un d'aquests llocs que gratis es disfruten més. És una vall erosionada per la pluja que pot recordar, salvan les diferencies, a Montserrat. Allà un indigena va posar la banda sonora a un passeig purament fotografic entre aquestes roques arrodonides.
 |
| Belén i les seves teles |
 |
| El flautista de la vall |
 |
| La Paz |
Sailapata
Aproximadament a les 12:00h arrivo a aquesta poblacio, no m'ho puc creure he arrivat... Passo entre un parell de cases buscant l'Hacienda el refugi on passar la nit. Just quan el trobo apareix una familia (avi, fills i nets) amb uns cavalls carregats amb sacs de patates. "Buenas tardes, buenas tardes. De donde vienes gringo?" Deixo la motxilla, no hem noto l'esquena de la carga, hem sento al terra i els explico la movie. No s'ho poden creure, l'avi crida a la seva dona en quechua i al moment hem porta un plat de sopa de quinua amb xai i papes, un tros de pa i una gerra d'aigua... la generositat d'aquesta gent es impressionant! Els homes tornen a la chacra a recollir papes, les dones de la casa es queden amb mi cudant-me com si fossim familia, feia un dia i mig que nomes menjava galetes, m'ofereixen un altre plat de sopa i un lloc per descansar.
Tanco els ulls...
Obru els ulls...
Han passat uns 40 min, amb la panxa plena i despres d'una vacaina aixo es una altra cosa.
Els homes ja han recollit totes les papes, les dones les han classificat i estaven acabant de cosir els sacs per tancar-los. Em sento obligat a ajudar-los, pero com que cosir no es lo meu hem poso a carregar-los al camionet. La feina ja esta feta i el pare de familia s'ofereix a durme al desti de les papes, el mercat d'Independencia. Tot i que la meva idea era fer tota la vall a peu, un ha de ser realista, el meu cos esta maltractat per la muntanya i el dolor es patent, aixi que sense dubtar gaire accepto l'oferta. Abans de marxar els hi regalo unes quantes medicines, aquesta gent no baixen a la civilitzacio en mesos i els agraeixo infinitament de vegades com s'han portat amb mi.
Pujo al camionet, obviament no tinc lloc a la cabina, aixi que m'acoplo als sacs... pocs metres abans de sortir del poble parem, tinc un company entre les patates el seu nom es Maxi. El Maxi es un noi de la meva edad, originari de Sailapata, te uns quants animals (vaques, porcs i gallines) i un tros de terra per cultivar, cada 10 dies aprox baixa a Indepe per passar un parell de dies amb la seva dona i els seus dos fills. Entre les anegdotes que ens expliquem m'avisa que avui sera un trajecte dur, la pluja d'ahirt a provocat alguns derrumbaments en la carretera, caldra pic i pala per fer dels obstacles vies acceptables per el carro. No li faltava rao, en total tres llocs on tindre que faenar i mes de 4h perdudes de treball, finalment al cap de mitja jornada arrivem al poble.
Es tard i estem morts de gana. Mentre sopem un pollastre amb arros en Maxi em convida a dormir a casa seva, perfecte opcio, pero primer haig de comprar el meu boleto a Cochabamba, el bus surt a les 03:00h del mati. A casa seva, un edificacio de dues habitacions molt senzilla feta per ell mateix, tinc l'intencio de descansar pero no dormir, no sigui que perdi el bus, tot i la meva decisio ell insisteix "no te preocupes, confia en mi, yo te despertare!". Suposo que ya sabeu el resultat d'aquesta confianca, no es va llevar ningu, bueno, jo si, pero a les 04:00h. Al principi el volia matar, no nomes havia perdut el bus i els 25 bobs del boleto, si no que tenia que esperarme un dia mes fins la proxima movilitat. Pero pobre Maxi, el tiu estava molt mes rallat que jo i si ho pensava be, un dia mes alla no era res dolent. Vem passar la jornada parlant, fumant, menjant i jugant amb els crios. Ja era la tarda i en Maxi tornava a Sailapata, jo havia decidit quedar-me aprop de la parada de bus i dormir alla.
Estava llegint el meu libre "Las venas abiertas de America Latina", quan una veu em va sorpendre, "Estas leyendo como perderte en la montaña?", era en Pedro, unnoi apicultor que havia conegut el dia de la parrillada. "Ya me han contado tu historia, ven a mi casa, probaras mi miel". Vem estar catant directament la mel del panell, estava bonissima... Vem veure unes pelis a la compu i aquest cop si, vaig arrivar a temps al bus.
Com a resum puc dir que la muntanya em va tracta malament, pero la gent d'aquestes terres, m'han demostrat que l'esperit huma encara es honest i generos en alguns llocs del nostre planeta. Fascinant!
Tanco els ulls...
Obru els ulls...
Han passat uns 40 min, amb la panxa plena i despres d'una vacaina aixo es una altra cosa.
Els homes ja han recollit totes les papes, les dones les han classificat i estaven acabant de cosir els sacs per tancar-los. Em sento obligat a ajudar-los, pero com que cosir no es lo meu hem poso a carregar-los al camionet. La feina ja esta feta i el pare de familia s'ofereix a durme al desti de les papes, el mercat d'Independencia. Tot i que la meva idea era fer tota la vall a peu, un ha de ser realista, el meu cos esta maltractat per la muntanya i el dolor es patent, aixi que sense dubtar gaire accepto l'oferta. Abans de marxar els hi regalo unes quantes medicines, aquesta gent no baixen a la civilitzacio en mesos i els agraeixo infinitament de vegades com s'han portat amb mi.
Pujo al camionet, obviament no tinc lloc a la cabina, aixi que m'acoplo als sacs... pocs metres abans de sortir del poble parem, tinc un company entre les patates el seu nom es Maxi. El Maxi es un noi de la meva edad, originari de Sailapata, te uns quants animals (vaques, porcs i gallines) i un tros de terra per cultivar, cada 10 dies aprox baixa a Indepe per passar un parell de dies amb la seva dona i els seus dos fills. Entre les anegdotes que ens expliquem m'avisa que avui sera un trajecte dur, la pluja d'ahirt a provocat alguns derrumbaments en la carretera, caldra pic i pala per fer dels obstacles vies acceptables per el carro. No li faltava rao, en total tres llocs on tindre que faenar i mes de 4h perdudes de treball, finalment al cap de mitja jornada arrivem al poble.
 |
| El Maxi cavant com un campió |
Estava llegint el meu libre "Las venas abiertas de America Latina", quan una veu em va sorpendre, "Estas leyendo como perderte en la montaña?", era en Pedro, unnoi apicultor que havia conegut el dia de la parrillada. "Ya me han contado tu historia, ven a mi casa, probaras mi miel". Vem estar catant directament la mel del panell, estava bonissima... Vem veure unes pelis a la compu i aquest cop si, vaig arrivar a temps al bus.
Com a resum puc dir que la muntanya em va tracta malament, pero la gent d'aquestes terres, m'han demostrat que l'esperit huma encara es honest i generos en alguns llocs del nostre planeta. Fascinant!
Cami d'Herradura
El celular del Miki sona estrident, son les 04:30 i m'he d'afanyar en vestir-me i agafar un camio. M'incorporo pero el alcohol d'ahir ewm tomba de cop... Ahir vem estar bebent chicha com cosacs i aixo amb nomes tres hores de son es nota. "Estas seguro de ir hoy?" pregunta el Miki, entre riures i mal de cap, li agraeixo lo fet i ens despedim.
El viatget en camio es una tortura, fa fred, tinc resaca i el cami esta fatal. A les dues hores arrivo a Pukara, cal doncs treure's les tonteries i trobar el cami fins la proxima poblacio, Sailapata. Segons el Brouni i l'Armin, els dos alemanys que em van informar d'aquest trek, son unes 6h de cami amb un desnivell de 1000m amunt i 900m avall. Pregunto a un local i em sorpren la seva resposta... Per lo vist lo mes rapid es primer baixar a la vall per despres agafar un cami d'"herradura" i en 3h ja hi soc. Doncs somi...
El calor es aplastant i ja nomes hem queda un litre dels dos d'aihua, pero lo mes sorprenent es que ja porto 3h caminades i encara no he arrivat a baix. De sobte trobo el socabon d'una mina (d'or) on hi han uns nois treballant, els hi pregunto pero ells no saben, son de Cochabamba...
Segueixo baixant fins que hem trobo un 4x4 amb tres homes dins, ells si saben el cami pero hem desvelen la pitjor noticia, he agafat el mal cami, el llarg, el puto local de Pukara m'ha enganyat, es deu esta partint el cul el fill de puta... Des d'on estic tinc 9h hores fins Sailapata amb un desnivell de 2500m amunt, no m'ho puc creure i ara que osties faig? Un dels persons del jeep hem proposa una alternativa. Aixeca el seu dit, senyala la muntanya d'enfront i diu "Ves esa linea? Eso es el camino de herradura, por ahi tant solo tardaras 4h." Aixeco el cap, i si, la veig, no s'en parli mes, agafare aquest cami!
3h despres...
No pot ser, estic perdut, el cami que semblava tant senzill a resultat ser una trampa laberintica mortal, el dens bosc dificulta l'avansament i el sender d'uns 30cm d'ample te una inclinacio brutal, on les meves cames cansades no resisteixen l'esfor} i fallen, precipitant-me per un barranquet de 3m... Per sort no tinc res trencat, alguns blaus, bastantes aranyades i el cor a mil, pero res trencat, aixo si, no puc recuperar el cami, la pendent, l'espesor de la floresta i algunes grietes inselvables m'ho impedeixen. Que be m'aniria el machete en aquest moment.
Porto 2h buscant entre la verdor, ja no tinc aigua i el cansansi es extrem, em moc en una pendent on haig d'utilitzar els brasos tant per pujar com per baixar i ja no puc mes, estic desesperat! Esta clar que avui ja no trobare el bon cami i encara menys Sailapata, la meva gran preocupacio es l'aigua (tinc la boca com una sabata) i prenc una decisio... baixar de nou a la vall i beure de les turbies aigues del seu riu. Tot i aixo, aquesta no es una empresa facil. Hem costa deu i ajuda arrivari, amb 4el cul al terra em desllico per un barrenquet, en una hora i mitja estic alla... Per fi puc beure, tot i que no us agradaria veure l'aspecte de l'aigua. Ja s'esta fent fosc i haig de fer nit, no tinc tenda, aixi que amb el meu ponxo de plastic i unes branquetes em monto una carpa, com a sac utilitzo la toballola i per sopar galetes, el meu unic aliment del dia, vaja merda de muntanyista... La nit no es freda pero de cop comenca a ploure, estic tenint un dia que no vegis, m'arrepenteixo d'haver vingut, penso en els amics en la familia i en que collons estic fent jo aqui, aixo no es disfrutar aixo es patir.
Amb prou feina dormo 4 horetes, son les 06:00 i la llum ja es fa notar, esmorzo les ultimes galetes i planejo com sortir d'alla. Recordo que mentre hem deixava el cul baixant pel barranc havia vist un altre cami d'herradura que pujava serpentejant per la muntanya de Pukara. Avui no puc tindre tanta mala sort, l'haig de trobar. Camino per la bora del riu, de la pluja a augmentat el seu cabal, el creuo, escalo una paret de 4m, no hem puc creure com me l'estic jugant, i per fi alla esta el cami que havia estat buscant, casi ploro de la felicitat, pero no puc, estic sec com una pasa.
El cami es dur, pura pujada, pero clar i segur, tot i aixi tinc sed, la mare natura em dona una ma i recordant "l'ultimo superviviente", aprofito l'aigua de la pluja que hi ha diposada a les fulles de les palmeres. Al cap de 3h arrivo a un cami carretero (pista), ho he conseguit.
Comenco a caminar per la pista i als 30 min un jeep, no m'ho puc creure, son els mateixos d'ahir... Els explico tota la historia... "Menudo susto te habras llevado! Sube que te acercamos!" M'ofereixen aigua i m'apropen al seu poble a nomes 2h de Sailapata per un sender pla i clar, no hi ha perdua. No tinc paraules d'agraiment, pero si energia extra per arrivar al desti. En el temps que m'havien dit arrivo un dia mes tard a Sailapata.
El viatget en camio es una tortura, fa fred, tinc resaca i el cami esta fatal. A les dues hores arrivo a Pukara, cal doncs treure's les tonteries i trobar el cami fins la proxima poblacio, Sailapata. Segons el Brouni i l'Armin, els dos alemanys que em van informar d'aquest trek, son unes 6h de cami amb un desnivell de 1000m amunt i 900m avall. Pregunto a un local i em sorpren la seva resposta... Per lo vist lo mes rapid es primer baixar a la vall per despres agafar un cami d'"herradura" i en 3h ja hi soc. Doncs somi...
 |
| El toro de Pukara |
Segueixo baixant fins que hem trobo un 4x4 amb tres homes dins, ells si saben el cami pero hem desvelen la pitjor noticia, he agafat el mal cami, el llarg, el puto local de Pukara m'ha enganyat, es deu esta partint el cul el fill de puta... Des d'on estic tinc 9h hores fins Sailapata amb un desnivell de 2500m amunt, no m'ho puc creure i ara que osties faig? Un dels persons del jeep hem proposa una alternativa. Aixeca el seu dit, senyala la muntanya d'enfront i diu "Ves esa linea? Eso es el camino de herradura, por ahi tant solo tardaras 4h." Aixeco el cap, i si, la veig, no s'en parli mes, agafare aquest cami!
3h despres...
No pot ser, estic perdut, el cami que semblava tant senzill a resultat ser una trampa laberintica mortal, el dens bosc dificulta l'avansament i el sender d'uns 30cm d'ample te una inclinacio brutal, on les meves cames cansades no resisteixen l'esfor} i fallen, precipitant-me per un barranquet de 3m... Per sort no tinc res trencat, alguns blaus, bastantes aranyades i el cor a mil, pero res trencat, aixo si, no puc recuperar el cami, la pendent, l'espesor de la floresta i algunes grietes inselvables m'ho impedeixen. Que be m'aniria el machete en aquest moment.
 |
| El riu on vaig passar la nit |
Amb prou feina dormo 4 horetes, son les 06:00 i la llum ja es fa notar, esmorzo les ultimes galetes i planejo com sortir d'alla. Recordo que mentre hem deixava el cul baixant pel barranc havia vist un altre cami d'herradura que pujava serpentejant per la muntanya de Pukara. Avui no puc tindre tanta mala sort, l'haig de trobar. Camino per la bora del riu, de la pluja a augmentat el seu cabal, el creuo, escalo una paret de 4m, no hem puc creure com me l'estic jugant, i per fi alla esta el cami que havia estat buscant, casi ploro de la felicitat, pero no puc, estic sec com una pasa.
El cami es dur, pura pujada, pero clar i segur, tot i aixi tinc sed, la mare natura em dona una ma i recordant "l'ultimo superviviente", aprofito l'aigua de la pluja que hi ha diposada a les fulles de les palmeres. Al cap de 3h arrivo a un cami carretero (pista), ho he conseguit.
Comenco a caminar per la pista i als 30 min un jeep, no m'ho puc creure, son els mateixos d'ahir... Els explico tota la historia... "Menudo susto te habras llevado! Sube que te acercamos!" M'ofereixen aigua i m'apropen al seu poble a nomes 2h de Sailapata per un sender pla i clar, no hi ha perdua. No tinc paraules d'agraiment, pero si energia extra per arrivar al desti. En el temps que m'havien dit arrivo un dia mes tard a Sailapata.
 |
| El paissatge és precios però perillos |
El viatge a Independencia
"Hola señora! Me recuerda?" Entre riures la senyu em ven el tiquet, un dia despres ho he conseguit. Pujo al microbus i m'acomodo, no triga en omplir-se pero al seient del meu costat no hi ha ningu. Encara tindre sort i viatgere ample, pero de sobte quan semblava que ja marxavem apareix un individuo amb les preses corresponents, es deixa caure al seient, el reclina horitzontalment i amb els ulls tancats deixa anar un "que resaca que llevo!", "buena fiesta ayer?" li pregunto. "Si, celebrabamos el entierro de mi primo! Aqui se celebra todo! De donde eres?". A partir d'aqui comenca una conversa de mes de 7h, el total del viatge.
Ell es diu Miki, va estar visquent 8 anys a Bcn, treballant al Maresme de paleta. Rapidament es crea una bona conexio i em convida a passar la nit al seu apartament d'Indepe, no li nego la invitacio, pero en realitat quan arrivem m'agradaria agafar un camio que hem portes a Pukara, poblacio on iniciare el meu trek per la vall.
Arrivem al desti i el Miki m'ajuda per consegui un camio, malauradament no hi ha sort, avui ja no surten mes el proper es a les 05:00 del mati. Aixi doncs la proposta de quedar-se a casa seva es la millor opcio.
En aquesta poblacio tothom coneix al Miki, ell hem presenta als seus amics, tots molt bona gent. Despres de pendre unes birres el pla es anar a una caseta de camp a fer una parrillada. Que bona la parrillada, carn de primera... Mengem, bebem, fumen i a la vora del foc es toca la guitarra i es cantan cancons de protesta bolivianes. Esta sent una gran nit, pero haig d'anar a dormir dema m'espera un camio.
 |
| De camí a Indepe |
Arrivem al desti i el Miki m'ajuda per consegui un camio, malauradament no hi ha sort, avui ja no surten mes el proper es a les 05:00 del mati. Aixi doncs la proposta de quedar-se a casa seva es la millor opcio.
En aquesta poblacio tothom coneix al Miki, ell hem presenta als seus amics, tots molt bona gent. Despres de pendre unes birres el pla es anar a una caseta de camp a fer una parrillada. Que bona la parrillada, carn de primera... Mengem, bebem, fumen i a la vora del foc es toca la guitarra i es cantan cancons de protesta bolivianes. Esta sent una gran nit, pero haig d'anar a dormir dema m'espera un camio.
Com aquella prova d'Asterix i Obelix
Tot anava sota lo planejat, em trobava a la terminal de bus de Cochabamba (05:30) i tenia una hora i mitja per trobar la mobvilitat que em portes a Independencia. Si, suposadament tenia temps de sobra, pero sense sapiguer-ho estava iniciant una de les proves mes dures...
Hem diritgeixo cap el punt d'info de l'estacio i pregunto pel bus que necessito, "no, no, no..." hem diu la senyu, "desde la terminal no salen buses a las provincias, ha de dirigirse a la 6 de Agosto". I com faig aixó? "ha de coger un trufi, el 102 o el 204". Un trufi? "fuera, fuera de la terminal!". Quan surto descobreixo que els trufis son com anomen aqui els taxis collectius. Agafo el trufi 102 que per 1,5 bobs hem deixa a la rotonda principal de la 6 d'Agost, una avinguda llarguisima on hi han centenars de microbuses i camions que van a les provincies. Es l'hora de posar-se "manos a la obra" i trobar quin d'aquests va a Indepe...
Pregunto al primer que trobo, "aca no, aca no...". Segueixo una mica mes, "no, no, no...la siguiente, la siguiente...". La proxima, "no se, no se...". Hem cagu en tot... comenco un peregrinatge per l'avinguda on ningu sap d'on surt, tots m'envien una cuadra mes amunt o dues mes avall. Mirto el relotge el temps s'ha esgotat, la paciencia esta al limit, d'on cony surten els busos a Independencia?
Entre suor i desesperacio, una nova pista canvia tota la prespectiva, una dona diu ser d'alla i hem comenta que els busos no surten de la 6 d'Agost si no de Quillacollo un poblet a 12 km. Quina bogeria 2h perdudes! Agafo un altre trufi en 45min estic a Quillacollo i sant tornemi, pregunta que pregunta, i ningu sap amb certesa, porto mes de 4h buscant, no m'ho puc creure. Ja estic per tirar la toballola quan sorprenentment trobo el lloc, una petita botigueta es la que ven els boletos. La dona somriu, "llegaste tarde mañana a las 07:00h sale el siguiente..." Grrrr... I ara que? Bueno filosofia i calma, torno a Cochabamba.
Hem diritgeixo cap el punt d'info de l'estacio i pregunto pel bus que necessito, "no, no, no..." hem diu la senyu, "desde la terminal no salen buses a las provincias, ha de dirigirse a la 6 de Agosto". I com faig aixó? "ha de coger un trufi, el 102 o el 204". Un trufi? "fuera, fuera de la terminal!". Quan surto descobreixo que els trufis son com anomen aqui els taxis collectius. Agafo el trufi 102 que per 1,5 bobs hem deixa a la rotonda principal de la 6 d'Agost, una avinguda llarguisima on hi han centenars de microbuses i camions que van a les provincies. Es l'hora de posar-se "manos a la obra" i trobar quin d'aquests va a Indepe...
Pregunto al primer que trobo, "aca no, aca no...". Segueixo una mica mes, "no, no, no...la siguiente, la siguiente...". La proxima, "no se, no se...". Hem cagu en tot... comenco un peregrinatge per l'avinguda on ningu sap d'on surt, tots m'envien una cuadra mes amunt o dues mes avall. Mirto el relotge el temps s'ha esgotat, la paciencia esta al limit, d'on cony surten els busos a Independencia?
Entre suor i desesperacio, una nova pista canvia tota la prespectiva, una dona diu ser d'alla i hem comenta que els busos no surten de la 6 d'Agost si no de Quillacollo un poblet a 12 km. Quina bogeria 2h perdudes! Agafo un altre trufi en 45min estic a Quillacollo i sant tornemi, pregunta que pregunta, i ningu sap amb certesa, porto mes de 4h buscant, no m'ho puc creure. Ja estic per tirar la toballola quan sorprenentment trobo el lloc, una petita botigueta es la que ven els boletos. La dona somriu, "llegaste tarde mañana a las 07:00h sale el siguiente..." Grrrr... I ara que? Bueno filosofia i calma, torno a Cochabamba.
 |
| Buscant la parada d'Indepe |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)