24 de noviembre de 2010

La ciutat fàcil

Tothom m'havia parlat d'aquesta ciutat com de quelcom diferent dins de Bolivia i certament és així.
Els seus carrers, les seves cases, els seus parcs, et transporten a Europa. El blanc de tots els seus edificis fan de Sucre la capital colonial d'aquest pais. Per un "occidental" és molt fàcil caminar per aquí, senzill i proper... i com molts m'havien comentat la ciutat es deixa estimar i no és difícil dessitjar quedar-se. Tot i això, ho sento Sucre, però ara no és el meu moment, te vingut a veure per confirmar tot l'ho dit. En aquest instant del meu viatge necessito coses més complicades, necessito caminar, necessito muntanya i necessito aventura, així que amb dos dies tinc suficient per fer-te un primer chekin i deixar-te en standby...

Sí, sí, sí... Potosí

Potosí és coneguda per la seva activitat minera en el Cerro Rico un espectacular pic de 4900m que sembla un formatge de tants forats que té. Normalment la gent visita aquesta ciutat un dia per entrar en les mines i desprès marxa cap a Sucre, Uyuni o Cochabamba. Aquesta era també la meva idea, però finalment no va ser així.
Com en moltes altres ciutats en aquesta també vaig arrivar tard (1:00h) i guiat per una parella que vaig coneixer al bus em vaig allotjar al Koala Den, un hostel molt motxillero que suporava bon rollo constant. Al dia següent influit per la bona onda vaig voler investigar "El Ojo del Inka", un petit crater volcànic recobert d'aigua termal, a una hora de la ciutat. Allà relaxat e la pura natura vaig coneixer un nois madrilenys que em van parlar d'un petit trek per uns llacs a les afores de Potosí.

Ull de L'Inca amb campistes vinguts d'Alemania, flipant!!!
Quan vaig tornar a la ciutat hem vaig iformar millor i a l'endemà vaig partir cap el pantà de St. Ildefons. El lloc era molt guapo, a tant sols 1h caminant des del centre de l'urbe et trobaves en un paratge 100% muntanyos sense cap tipus de rastre de guiris. A mesura que caminava em vaig anar animant fins enfilar-me en un dels pics (el més petit) de la vall per tindre millors panoràmiques. La llastima va ser que el cel es va enfosquir i en un tres i no res va començar a pedregar, així que l'excursió de 8h va quedar retallada a 6. De nou al hostel i amb l'adrenalina a tope (les cames no tant), ja podia dir que estava preparat per veure les mines.






Vaig contratar un guia per 6€, lo més barat que vaig poder negociar, perque em portes pels laberints del subterra del Cerro Rico.


Cerro Rico és la muntanya més visible de la ciutat, la seva historia minera va començar, com no, amb els espanyols. Des de llavors han mort més d'un milió i mig de persones dins seu, en l'actualitat hi han 180 mines en funcionament d'un total de 500, treballen 9000 miners que extreuen zinc, plom i de tant en tant plata. Abans d'entrar-hi calia comprar regals pels miners i pel Tio de la mina.
El Tio és el Deu dels miners i està representat per un diable amb el penis erecte. Tots el miners beneixen aquest Deu i l'ofereixen fulles de coca, cigarrets i alcoho de caña de 98º. Justament aquests eren els presents que els havia de regalar, aquests i també uns cartutxos de dinamita. Sí, sí, com ho llegiu, a Potosí és legal comprar dinamita, és més, la trobes a qualsevol mercat, amb 2€ pots comprar un cartutxo i el seu detonador, flipant... Amb els presents a la motxilla i amb molt de compte amb la nitroglicerina ja estava preparat per introduir-me a la mina.



Ciao, ciao!

Desprès del llarg viatge tornem de nou a Uyuni. No hi havia temps per gaire ja que enseguida agafava un altre bus cap a Potosí, només despedir-me amb una forta abraçada del meu company de viatge durant els últims 12 dies, en Luca.
Ja havien passat gairabé dues setmanes des de que ens vem coneixer a la terrassa del refugi Wiracocha a l'Illa del Sol, a partir d'aquell dia sempre va existir una conexió brutal, semblava que ens coneixiem de feia molt més temps. Al despedir-nos una frase va quedar per sobre les altres, mutuament ens vem dir "ha sido un placer viajar junto a ti". Obviament un sentiment de nostalgia recorria la meva ment, però que hi farem? Un dels meus pilars dins d'aquest viatge i també crec de la meva vida en general, és que aquest camí el faig tot sol i d'aquesta manera puc decidir en quins moments vull estar acompanyat i en quins no, aquesta és la filosofia del backpager. I en aquesta idea hi crec fermament, així que "ciao, ciao hombre, nos vemos en los Alpes".

Tercer dia amb el Tito

Pocs dies hem llevo a les 4:00 del matí, però així ho havia decidit el Tito, ja que avui tocava una jornada molt llarga per poder acabar els 1000 km del tour per l'altiplà andí bolivià. Amb una rasca de cal deu, organitzavem i col·locavem les nostres motxilles en el jeep per poder iniciar de nou la nostra ruta.
Sense llum i amb els llençols pegats al cos ens disposavem a creuar el punt més alt de l'excursió, un coll de 4950 m que servia d'entrada a...

Els Geisers
Aquestes ximeneies naturals es mouen de lloc cada x temps, a diferencia del que es pugui creure poques vegades escupeixen aigua. Els seus craters són com olles a pressió on el fang bulleix fent unes bombolles de gran tamany que extreuen un fum calent i pudent, recorda a les bombes fetides, ous podrits.
Tot i això la barreja de colors ocres, els fums en moviment i la roca escarpada, fan de tot plegat un espectacle cinemàtic al·lucinant.




Aigües termals
La visita dels Geisers ens havien deixat congelats, portavem una ració de fred extra, per sort en Tito en tenia una de guardada. A 40 min d'allà i 4800m d'alçada trobavem una piscina d'aigua natural de 38ºC. No m'ho podia creure, el paratge, el fum, la caloreta d'aquest líquid ens regalava un moment de pau i tranquilitat absolut, on  podiem també de pas, recuperar la sensibilitat de les extremitats. Finalment desprès del bany ens esperava un esmorzar mortal, pancakes, amb mermelada i una tasa de té. Mmmmm....


L'última "laguna" cap a la frontera
Durant aquest punt del trajecte circulavem pròxims a Chile, destí que havia escollit la Molin per continuar el seu viatge, era necessari que la deixessim a la frontera perque pogues agafar un bus cap a la primera ciutat chilena.
De camí cap allà ens quedava, però, l'última maravella "Laguna Verde". La vista d'aquesta aigua turquesa va ser ràpida, doncs el vent glaciar que la cubria no tant sols permitia veure'la més verda si no també deixar-nos petrificats.

Magic Bus


D'aquesta manera acabava el nostre rally per l'altiplà bolivià, bueno en realitat encara quedava tornar. Només quedava recordar totes les sensacions i imatges per conservar-les perpetuement en la retina. 7h desprès de cotxe, vent, pols i vicuñes, arrivavem a Uyuni. Pròxim destí Potosí.

23 de noviembre de 2010

Segon dia amb el Tito

Bueno gent, ara mateix hem trobo en el llit del refugi on passem l'última nit d'aquesta aventura a més de 4300m en mig del res amb un fred considerable. 5 mantes estan tapant el meu cos cansat del llarg dia. Avui ha sigut una jornada intensa, moltes hores de 4x4 creuan deserts de tot tipus dins de valls on la mà de l'home no es pot trobar enlloc. A continuació intento narrar cronologicament les maraelles naturals que he pogut apreciar.

Volcà fomenjant
Un volcà actiu no l'havia vist mai, certament aquest no és del tipus lava per tot arreu, però si més no treia per una ximeneia una petita columna de fum que alertava de l'activitat en el seu interior.
La gracia del mateix residia en els seus colors i la bellesa de la seva forma. En Tito ens va dur a travès del desert per arrivar a un bosc de roca. Ell l'anomena "el mirador" d'on es podien treure unes imatges ben maques, o això crec jo!.




Las lagunas
"Las lagunas" és un seguit de llacs, 4 en total, que transcurreixen a travès de valls coronades per varios volcans de més de 5000m inactius.
Totes aquestes "lagunes" estan en un retroces continuo, el calentament global i l'augment de la temperatura a fet que en uns 20 anys hagin perdut gran quantitat de la seva aigua i per tant de la seva bellesa. Tot i així, segueixent servint per l'alimentació dels flamencs (chilens i andins) i de les vicunyes, que venen en massa per veure l'aigua o alimentar-se del seu placton. La particularitat d'aquestes "laguna" és que cadascuna d'elles és de diferent composició i per tant de color.
La primera que hem trobat és la "Laguna Azul", obviament és de color blau, però d'un blau molt intens. Aquí hem fet la parada per dinar.



De la segona i la tercera no recordo els noms, però per descriure'les una mica (no són les més interessants) la segona té una composició purament de sofre, que coloreja l'aigua amb un ocre molt suau i li dona una olor molt heavy. La tercera té un color vermellos, però en cap cas com la segona gran marevella natural d'aquesta aventura, "la Laguna Colorada".
"La Laguna Colorada" és segurament una de les experiencies visuals i sensitives més al·lucinants que he viscut mai. Contemplar tal maravella, fa creible lo increible i per soposat et fa pregunter-te moltes questions estupides, com ¿Què deuria pensar el primer home que ho va veure? Deuria ser al·lucinant en un grau molt alt, si ja ho és per mi que vaig avisat. No sé, realment no trobo per narrar-ho sensitivament, i poder descriure'la. Com diria el tópic, és d'aquestes coses que s'han de vioure.





Arbre de Pedra
Entre la tercera "laguna" i la "laguna Colorada" hi ha un laberint de roques que sorprenen per trobar-se en mig del desert i perque una d'elles té forma d'arbre. És probablement la pedra més fotografiada de Bolivia i moltes de les guies turistiques la tenen com portada, però a mi sincerament em va fer més gracia trobar-nos a uns animalillus que viuen en les roques i que són pastats a conills però verds.


Primer dia amb el Tito

No sé com seran els dos dies següents però lo d'avui ha sigut massa. Gracies a tots els que m'heu recomenat aquesta experiencia, no tinc suficient bateria ni memoria a la càmara per fotografiar tota la bellesa percebuda en aquestes hores.

El Salar d'Uyuni
Quan Amstrong va trepitjar la Lluna per primer cop a l'historia, va mirar la Terra i va apreciar una taca blanca a SudAmerica, era el salar d'Uyuni, el més gran del món i una de les maravelles naturals del nostre planeta.
Dins d'ell, et pot perturbar no veure els límits, només un blanc infinit que a travès del reflex fa que les muntanyes colindants flotin literalment en l'aire, algú increible. Aquest lloc és tant ric en liti que provoca que tant les bruixoles com els movils es tornin bojos i deixin de funcionar. Té un punt Lost, no?





El Volcà Tunupa
Una de les muntanyes que veiem en perpetua flotació era aquest volcà de 5400m. Haviem d'apropar-nos a ell per recollir dos alemanys que havian anat a coronar-l'ho i de pas dinariem en la seva falda.
M'haguès encantat poder acompanyar aquesta parella en un fàcil ascens/descens de 6h i disfrutar de les vistes del salar des d'un mirador inmillorable, però el preu de tot plegat es disparava i s'havia de prioritzar.
Desprès de dinar i veure alguns flamencs tornavem en ruta.




Illa Inkahuasi
Dins del salar hi han algunes illes, la més famosa d'elles és aquesta, també coneguda com "l'Isla del Pescado" ja que en una vista d'ocell té forma de peix. Inkahuasi significa "casa del inka". Durant la colonització española molts inkas van venir a amagar-se en aquesta illa, però el que realment la fa especial són la quantitat de cactus que alberga, la majoria superen els mil anys i alguns els nou metres d'alçada.





Hotel de sal
Passat un temps de contemplació "cacturial" tornavem a pujar al jeep per dirigir-nos al nostre allotjament, un hotel de sal a les afores del salar. Pot semblar curios, però en realitat aquí tot es construeix amb totxos de sal ja que és la materia prima més abundant. Antigament els hotels de sal estaven dins del salar però Evo, el presi bolivia, va obligar traslladar el negoci hoteler fora d'aquest desert mineral. Tot i així, algún antic hotel funciona clandestinament per 30$ la nit.



22 de noviembre de 2010

El cementerio de trenes

Después de demorar nuestro viaje uhn día y de pasar una noche obligada en Oruro ya podiamos decir, por fin, que tomabamos el tren en dirección Uyuni.
Todo parecia ir bien, teniamos nuestras butacas reclinables, una ventana por la cual apreciar el paisaje infinito del desierto boliviano y por si nos cansabamos de las vistas, una tv estupenda para ver pelis en latino, bufff!!! Pero una parada improvista nos alerta de que no es oro todo lo que reluce!
"La locomotora murio!" gritaban por los vagones, "Al menos 3h para repararla!", decian algunos. Pucha! Eso provocaba que en vez de llegar a las 22:30, lo hicieramos a la 1:30, una hora malisima para la fria Uyuni. La parte positiva era que nuestra parada coincidia con la puesta de sol, un espectaculo maravilloso cuando estas en un sitio tan remoto.





Ya habian pasado las 3h y el tren no arrancaba. Había muerto realmente la locomotora? Parecia un capítulo piloto de lo que realmente nos esperaba el día siguiente...
Finalmente llegamos a las 2:30 a destino y el frio era terrible aunque el sueño lo superaba con creces. Con Molin, una chica sueca que conocimos, nos dirigimos a l'hostal Avenida para dormir sin más. Mañana será otro día!
Uyuni amanecía soleada pero fria, nuestra tarea del día era conseguir un tour de 3D/2N por el salar, volcanes y lagunas de la región al estilo "bueno, bonito, barato". Finalmente creo que lo encontramos.
Aunque no es mi filosofia de mochilero, esta zona es imposible de conocer sin un 4x4 y por lo tanto todo el mundo ha de pasar por el aro, en mi caso el aro era de 70€, todo incluido! Mierda!
Preguntamos a Tito, el chico del tour, que podiamos hacer para pasar el día, ya que partiamos a la mañana siguiente, tras tres segundos de mirada perdida nos contesto con la propuesta siguiente: "Visiten el cementerio de trenes, al atardecer es algo inmenso".
A las 16:00 caminabamos por las vias dirección el cementerio, el resto es pura fotografia!





21 de noviembre de 2010

Les histories del pistoler

Amb tota la moguda intestinal ja us podeu imaginar que els ultims dies a la Paz no van ser gaire agradables, em comen}ava a trobar millor i amb en Luca vem decidir anar a Uyuni, fent escala a Oruro. Era l'hora de despedir-se del Sergio q anava cap a Peru i d'en Simon q partia cap ala selva.
El pla era senzill arrivar a Oruro per poder agafar el tren fins Uyuni a les 15:30. Malauradament ningu ens havia dit que el dilluns no hi havia tren, aixi que haviem de fer nit en aquesta ciutat minera.
A Bolivia costa bastant trobar gent simpatica. Els bolivians son culturalment submissos i quan els hi entres amb laguna pregunta es senten agradits d'alguna manera. Aixi que la seva resposta entre dins d'aquestes opcions:
1.-Ni mirar-te ni contestar-te.
2.-Mirar-te pero no contestar-te.
3.-Contestar-te malament.
Es a dir, son un encant. Per sort vem trobar algu mes extrovertit i divertit, en Jose Luis.En JL es el sereno de l'hostal on pernuctem, un tio baixet, lleig i amb una retirada a l'Albert Pla que flipes.


Nosaltres ja estavem a l'habita, matant el temps amb la tv posada quan ell va entrar amb la seva ampolla de vodka i taronja a una ma, els seus cigarrets barats i les seves histories increibles. Pero abans de narrar-les va agafar unes fulles de coca i ens va deleitar amb una serie d'acudits dolents. L'unic que reordo es aquest:
"Un dia un arabe llega a su casa y se encuentra a su mujer con otro hombre.
-Pero Mohamed que haces? te voy a matar con mi revolver de 200$!
A lo que Mohamed le dijo:
-200$? Pues yo te lo compro por 300$!
Fin"
Pero bueno... tornem a les histories increibles.
 SACRIFICIS I
Resulta que a Bolivia e comu oferir un xai a la Pachamama quan es construeix una casa. En comptes de posar la primera pedra, es una manera de beneir la vivenda. A la Paz on no hi han xais per totes les cases, algunes persones conviden a alcohol als homeless fins emborratxar-los per despres enterar-los com a xais sota els ciments de la casa. A Bolivia ningu li importen aquestes persones.
SACRIFICIS II
Les comubnitats surenes bolivianes tenen la fama de tenir les dones mes maques pero a l'hora les families mes tancadesi tradicionals, es el pare qui escolleix el marit a la filla i un cop casats han d'oferir el seu primer fill a un volca, abandonant-l'ho en el crater.
Obviament aquestes histories son dificils de creure, encara mes quan les explica un poli mamat. Si, si, en JL es policia, aixo esta confirmat, ja que li vem demanar la documentacio corresponent que ho demostres. A part es un enamorat de les armes de foc, es un pistoler.
La seva ultima historia narra la vida dels miners.
LA MINA
A la mina no existeix la llei, qualsevol hi pot entrar, pero no tothom hi pot sortir. Estan controlades per petits mafiosos que decideixen qui hi guanya i qui perd. Son molts els cassos de gent desapereguda per derrumbaments naturals, per voladures o per assessinats. Ni les families poden reclamar pels seus morts.
Certament la vida del miner es molt dura i curta pero a l'hora molt exitosa, arriven a guanya uns 2000$ setmanals, pero sense veure la llum dels sol i alimentant-se de fulles de coca, cigarrets i alcohol, que els ajuda a lluitar amb la claustrofobia que provoquen els petits forats per on es fiquen  a mes de 700m subterra per esxreure esrany o plata. Certament un miner no es fa, es neix...
Tant en Luca com jo estavem bocavadats de tanta fantasia, en JL borratxo i content de poder expresar-se tant obertament amb els gringos. Va acabar el seu vodka amb taronja, els seus cigarrets i amb un somriure verd, de pichar coca, ens va dessitjar bona nit. Bona nit JL.

Cholitas

Un dels espectacles que m'he perdut per la puta salmonela, es la lluita lliure de cholitas, que fan els diumenges a la Paz. Una lluita campal entre les dones de vestimenta tradicional boliviana.
Es complicat fotografiar-les, no pq s'en vegin poques, si no pq no et deixen, pero mes complicat es descriure'les. Aixi que he robat alguna foto pq veieu com son.