Les histories del pistoler

Amb tota la moguda intestinal ja us podeu imaginar que els ultims dies a la Paz no van ser gaire agradables, em comen}ava a trobar millor i amb en Luca vem decidir anar a Uyuni, fent escala a Oruro. Era l'hora de despedir-se del Sergio q anava cap a Peru i d'en Simon q partia cap ala selva.
El pla era senzill arrivar a Oruro per poder agafar el tren fins Uyuni a les 15:30. Malauradament ningu ens havia dit que el dilluns no hi havia tren, aixi que haviem de fer nit en aquesta ciutat minera.
A Bolivia costa bastant trobar gent simpatica. Els bolivians son culturalment submissos i quan els hi entres amb laguna pregunta es senten agradits d'alguna manera. Aixi que la seva resposta entre dins d'aquestes opcions:
1.-Ni mirar-te ni contestar-te.
2.-Mirar-te pero no contestar-te.
3.-Contestar-te malament.
Es a dir, son un encant. Per sort vem trobar algu mes extrovertit i divertit, en Jose Luis.En JL es el sereno de l'hostal on pernuctem, un tio baixet, lleig i amb una retirada a l'Albert Pla que flipes.

Nosaltres ja estavem a l'habita, matant el temps amb la tv posada quan ell va entrar amb la seva ampolla de vodka i taronja a una ma, els seus cigarrets barats i les seves histories increibles. Pero abans de narrar-les va agafar unes fulles de coca i ens va deleitar amb una serie d'acudits dolents. L'unic que reordo es aquest:
"Un dia un arabe llega a su casa y se encuentra a su mujer con otro hombre.
-Pero Mohamed que haces? te voy a matar con mi revolver de 200$!
A lo que Mohamed le dijo:
-200$? Pues yo te lo compro por 300$!
Fin"
Pero bueno... tornem a les histories increibles.
 SACRIFICIS I
Resulta que a Bolivia e comu oferir un xai a la Pachamama quan es construeix una casa. En comptes de posar la primera pedra, es una manera de beneir la vivenda. A la Paz on no hi han xais per totes les cases, algunes persones conviden a alcohol als homeless fins emborratxar-los per despres enterar-los com a xais sota els ciments de la casa. A Bolivia ningu li importen aquestes persones.
SACRIFICIS II
Les comubnitats surenes bolivianes tenen la fama de tenir les dones mes maques pero a l'hora les families mes tancadesi tradicionals, es el pare qui escolleix el marit a la filla i un cop casats han d'oferir el seu primer fill a un volca, abandonant-l'ho en el crater.
Obviament aquestes histories son dificils de creure, encara mes quan les explica un poli mamat. Si, si, en JL es policia, aixo esta confirmat, ja que li vem demanar la documentacio corresponent que ho demostres. A part es un enamorat de les armes de foc, es un pistoler.
La seva ultima historia narra la vida dels miners.
LA MINA
A la mina no existeix la llei, qualsevol hi pot entrar, pero no tothom hi pot sortir. Estan controlades per petits mafiosos que decideixen qui hi guanya i qui perd. Son molts els cassos de gent desapereguda per derrumbaments naturals, per voladures o per assessinats. Ni les families poden reclamar pels seus morts.
Certament la vida del miner es molt dura i curta pero a l'hora molt exitosa, arriven a guanya uns 2000$ setmanals, pero sense veure la llum dels sol i alimentant-se de fulles de coca, cigarrets i alcohol, que els ajuda a lluitar amb la claustrofobia que provoquen els petits forats per on es fiquen  a mes de 700m subterra per esxreure esrany o plata. Certament un miner no es fa, es neix...
Tant en Luca com jo estavem bocavadats de tanta fantasia, en JL borratxo i content de poder expresar-se tant obertament amb els gringos. Va acabar el seu vodka amb taronja, els seus cigarrets i amb un somriure verd, de pichar coca, ens va dessitjar bona nit. Bona nit JL.